Criteri i responsabilitat

Aquells que, des de posicions de pacte amb l'Estat, volen posar en dubte que els resultats de les eleccions europees refermen el camí de la consulta, apel·len a l'encara baix nivell de participació, tot i el fet que s'ha produït en una circumscripció no pròpia, i havent fet una de les participacions més altes de la Unió Europea, amb un deu per cent per sobre de les del 2009. Segons aquests analistes, només a partir d'un cinquanta per cent del cens, podríem considerar que el procés cap al 9-N hauria sortit reforçat de la prova europea. Aquestes comparacions nominals ajuden poc a entendre el que està passant i cap a on anem.

La situació només es pot entendre en clau de la falta d'equilibri entre el moviment del carrer i les institucions autonòmiques: per dir-ho ràpidament, entre la unitat assolida pel moviment, encarnada en l'ANC i les mobilitzacions massives al carrer, i la impossibilitat de crear un bloc català que ens representés a Europa. En unes eleccions de proximitat, com les autonòmiques, la divisió partidista és admissible, i necessària, per raons òbvies, ja que els interessos generals i els particulars estan prou diferenciats en la consciència ciutadana. Però Europa queda massa lluny, per esperar-hi participacions altes: una circumscripció aliena, una amalgama de grups al Parlament Europeu, una política econòmica contrària als interessos de la majoria de la gent, un auge dels moviments feixistes... Només una candidatura catalana unitària podia lligar la realitat en clau interna amb la realitat en clau europea. I com que aquest lligam no s'ha produït, la participació ha donat de si tot el que podia, ni més ni menys, ateses les circumstàncies.

Però els resultats de les europees proporcionen altres lectures. La primera és que el bloc pel dret de decidir, amb la CUP absent, manté l'hegemonia política, però amb un canvi d'equilibri en el lideratge. La segona lectura és que, en l'etapa política de la consulta, hem de saber quines són les prioritats de les esquerres al Principat. La tercera lectura és que no podem ajornar el debat sobre la unitat d'acció institucional de cara al 9-N. El nou equilibri de lideratge, amb ERC superant CiU, ens diu que CiU no pot continuar governant amb els que posen bastons a les rodes del procés ni traient pit perquè les seves retallades no els han passat encara factura: si continua així, la federació fracassarà definitivament el 9-N. El nou equilibri de lideratge exigeix que ERC respongui a la demanda d'unitat del carrer portant-la a l'àmbit institucional. Això vol dir que ERC no pot continuar fora de les responsabilitats de govern; el vot de les europees és un mandat sense embuts de la gent que es vol veure representada al poder per assegurar-se que el 9-N no hi haurà desercions des de dalt.

La dimensió profunda de la unitat s'ha de donar a l'àmbit social, amb un nou equilibri de forces al govern, que lligui en un bloc el dret de decidir nacional amb els drets de decisió socials: és aquí on les esquerres han de saber triar el lloc que els pertoca. Igual que CiU i ERC no poden fer més la viu-viu, IC-V i la mateixa CUP no poden lligar, en termes idealistes, sobirania i reivindicacions socials sense tenir ja responsabilitats executives i logístiques amb vista al 9-N i més enllà. No cal esperar l'enfonsament del país per fer que l'empoderament que es pregona al carrer esdevingui un fet de poder real. D'això, alguns en dirien govern de concentració, però bastaria parlar d'unitat d'acció institucional.