La paradoxa

Artur Mas con­serva el paper amb la pre­gunta de la con­sulta escrita a mà per ell mateix. El 129è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat s'ha atre­vit a posar pre­gunta i data a una con­sulta sobre la inde­pendència de Cata­lu­nya. I Gover­nació ja té encar­re­ga­des les pape­re­tes i les urnes.

A Cata­lu­nya hi ha una majo­ria social que vol aquesta con­sulta i una majo­ria que vol la inde­pendència. Però resulta que a les pri­me­res elec­ci­ons després de l'acord del 12 de desem­bre, la can­di­da­tura de la fede­ració de par­tits del pre­si­dent que ha fet aquest pas històric, no ha gua­nyat. Per què? Pot­ser perquè a Cata­lu­nya han manat unes clas­ses diri­gents, l'antiga bur­ge­sia, que, a través de CiU, es van apun­tar al peix al cove per anar dema­nant diners i com­petències, per con­tro­lar-les i tenir un govern amic. Apro­fi­tant el sen­ti­ment cata­la­nista i que els amos de la masia eren a 600 quilòmetres, els maso­vers –en defi­nició de Rafael Nadal– van voler aca­bar sent admi­nis­tra­dors i amos. Però la sentència de l'Esta­tut i la crisi ho can­via tot. Les elits cre­uen que amb Mas poden fer veure que no tenen més remei que donar-li suport, però per obte­nir més diners i poder, no la inde­pendència.

Però vet aquí que molts ciu­ta­dans han deci­dit una altra cosa. La falta de pro­jecte ambiciós de país d'aques­tes clas­ses diri­gents i una crisi que ha alte­rat valors, ha agreu­jat la distància cap a les elits aquí i allà, com demos­tren els resul­tats a Espa­nya, i ha anat afa­vo­rint la irrupció de nous sec­tors soci­als, prin­ci­pal­ment tre­ba­lla­dors i clas­ses mit­ja­nes il·lus­trats, que sí que han vist que s'ha de rege­ne­rar i cons­truir un país. I que volen el poder. I aquí arriba la gran para­doxa: aquest procés no es pot fer sense Artur Mas, pel que repre­senta, però, en part, també es fa con­tra el que repre­senta Artur Mas. O CiU. O Unió. Per això gua­nya ERC. I per això una de les claus de l'èxit serà com es troba l'equi­li­bri en aquesta para­doxa.