La fi d'un ideal de civilització

na Europa desenganyada ha estat invitada a participar en l'elecció dels seus representants en un procés que ja va començar amb poques esperances d'engrescar gaire ningú, tret d'aquells que s'oposen més rabiosament a la fraternitat del continent. No els falta raó, a aquests escèptics, encara que no facin altra cosa que alimentar l'alarmant propagació del discurs més desdenyós i tòxic de la ultradreta, unes files entre les quals facin el favor de no incloure-hi aquella immensa meitat de la població que es va abstenir de votar. La veritat és que Brussel·les, “el monstre gentil”, en deia Enzensberger, és una olla de grills amb un protocol versallesc que, més que mitigar el vassallatge d'unes nacions respecte de les altres, no fa sinó afegir-hi el luxe mortificant de la hipocresia. Fins i tot quan es proposa contrarestar la falta de tacte amb què escanya els més febles imposant petites mesures punitives contra alguns banquers o tecnòcrates massa arrogants fins i tot per poder-los aplicar aquesta mena d'amnistia de la immoralitat pactada entre els poderosos, acaba produint efectes inquietants; és com si ens digués: “Si ens atrevim fins i tot amb aquests, què no podrem contra vosaltres.”

Així i tot, el sol nom d'Europa atrau com una vella joia heretada de l'àvia dins el seu estoig de vellut: és un objecte estrany al nostre món, on ja no té lloc, però en el fulgor de les pedres encastades hi crema alguna cosa que el pas del temps encara no li ha sostret, com si d'una manera vaga el nostre propi adveniment hagués estat predit en el centelleig que desprenia en un antic saló de ball. L'ideal europeu de civilització, que George Steiner feia passar per la gran tradició grega i jueva, però també per la cultura dels cafès, autèntics “clubs de l'esperit”, i per la mateixa orografia del continent, amb el seu paisatge d'escala humana on fins i tot “els núvols semblen domesticats”i el ritme dels versos guarda una íntima relació amb la respiració del passeig, com si en cada estrofa ressonés el pes del cos humà en contacte amb la terra; aquest ideal d'humanisme i noblesa que Europa representava enfront de la desmemòria i la barbàrie mereix el tracte preciós que reservaríem a les velles joies de la família, donat el cas que no les haguéssim hagut de malvendre per culpa del “feixisme de la vulgaritat”–per fer servir una altra expressió de Steiner–, que ja només entén per cultura els nans de jardí.

U