Veniu, Esperit Sant

De demà en vuit és la festa de l'Esperit Sant. Senyor Esperit Sant, sabeu la flaca que us tinc i salvant la distància entre l'infinit que sou Vós i la micarella de carallot que sóc jo, goso explicar-vos-en una que esverarà més d'una ànima pietosa.

Com sabeu pla bé, entre aquesta quitxalla juganera que són els savis, n'ha sortit un amb una equació ben boja, doncs resulta que el món és com un gat tancat en una capsa del qual poc podem saber-ne. Agafant-me-les per aquesta i sense faltar-vos el respecte, perquè som amics, en la fe cristiana us veiem com un colom que més d'un garratibat us vol tancar a la gàbia talment el savi hi tancava el mixo.

Això passa massa sovint i es resumeix en una paraula, el fanatisme que es creu posseir la veritat quan qualsevol creient, i hi fico el Papa, no és altra cosa que un posseït per la veritat. Entre d'altres, Vós mai no sereu una justificació del poder, sinó la plenitud de l'amor entranyable en el si de Déu que vessa en nosaltres.

Però en el vostre dia no fóreu un colom, fóreu el vent i el foc, éssers gairebé immaterials que ningú no podrà engabiar mai.

En aquest dia fou una ventada i una foguerada. No heu tornat mai a ser-ho i, respectant la llibertat dels homes, heu permès que arribés a Papa aquell de cal Borja, que ja sabeu com era.

Quant va de la nostra llibertat, teniu una paciència infinita, tanta que no l'entenem, més d'un cop us hem demanat un Papa escaient i no ha sortit. Ep. Beneït sigueu per Joan XXIII i per aquest foll de Déu que ha pres el nom i les maneres de sant Francesc d'Assís.

Us ho dic ben clar. La més bella de les vostres escaiences és que sou humil. És la humilitat de la vostra presència constant en el si de cada home, que no sou foc i vent, sou caliu que ens escalfa les fredors i marinada divina que respirem, tant que ni ens en fem cabal, mig amagat en la solitud dels grans temples i en el misteri dels sants, palès en la vella que prega i en una ermita penjada en els cims.

Us voldria cantar gregorià.

Gràcies, Senyor.