Opinió

Creixement i igualtat

La major cohesió social a Europa ha arribat amb un creixement econòmic fort i amb socialdemocràcia, però això és historia passada que no tornarà

El món fins a l'any 1700 va créixer en població i pro­ducció el mateix, un 0,1% anual, i per tant la renda per habi­tant no va créixer. El benes­tar mitjà de la població mun­dial no va variar en abso­lut en dis­set segles. Del 1700 al 2012 la pro­ducció ha cres­cut el 1,6% anual i la població, un 0,8%. Com a con­seqüència, la renda mitja per per­sona s'ha incre­men­tat en aquests tres-cents anys un 0,8% cada any, un total de vint-i-cinc vega­des entre el 1700 i el 2012. No és exacte, però la mit­jana de la població viu ara més de vint vega­des millor que fa tres segles. La con­seqüència és clara, les per­so­nes han començat a expe­ri­men­tar una millora del seu nivell mitjà de vida només a par­tir del 1700.

Si no hi ha crei­xe­ment econòmic per habi­tant la soci­e­tat es con­gela, es soli­di­fica, la ini­ci­a­tiva per­so­nal queda segres­tada, l'herència i els bene­fi­cis del pas­sat esde­ve­nen cab­dals i l'escala social que per­met ascen­dir econòmica­ment i soci­al­ment deixa d'exis­tir. Els pri­vi­le­gis d'un petit grup de població es man­te­nen en el temps, res can­via. És per això que les clas­ses soci­als s'estra­ti­fi­quen i es creen grups en què els pri­vi­le­gis es trans­me­ten nomes per herència o coop­tació. Això explica l'antic règim, en què els can­vis de nivell social i la pro­gressió per mèrits eren quasi una excepció.

Entre 1700 i 1820 la població creix a Europa un 0,5% anual i la pro­ducció, un 0,6%. Això sig­ni­fica que la renda mit­jana per per­sona creix en aquests cent anys un 0,1% anual, però en els últims anys de segle XVIII s'arriba a un crei­xe­ment del 0,5%, men­tre que l'estruc­tura social con­ti­nua sent la mateixa que hi havia fins al 1700, quan el món no crei­xia. La nova riquesa  cre­ada és retin­guda majo­ritària­ment per una elit social que ve del pas­sat, l'aris­tocràcia i l'església, cosa que resulta insul­tant per a la majo­ria de la població per la injustícia que suposa.

El resul­tat es la Inde­pendència i la Revo­lució Ame­ri­cana el 1776 per lliu­rar-se de la metròpoli que els explota i la Revo­lució  Fran­cesa el 1789, en què la majo­ria es revolta con­tra la mino­ria i talla el cap al rei, repre­sen­tant i imatge de la classe domi­nant... L'essència del feno­men revo­lu­ci­o­nari és econòmica i de con­trast entre el benes­tar dels uns i la misèria dels altres.

La diferència entre Europa i Amèrica és nota­ble, allà la població creix més, el 0,7%, i la riquesa encara més, l'1,1% anual. L'emi­gració euro­pea des del 1700 s'explica per la recerca de un millor nivell de vida. El crei­xe­ment anual de la pro­ducció mun­dial és el 0,5% el segle XVIII, 0,9% el segle XIX i el 1,6% el segle XX. Les raons són la revo­lució indus­trial i els avenços tec­nològics. Aquests fan créixer l'eco­no­mia a una taxa que s'incre­menta amb el temps, perquè el progrés creix sobre el progrés.

A Europa la població decrei­xerà el 0,1% anual en els pro­pers anys i el crei­xe­ment de la pro­ducció estarà entre el 0,5%, segons Robert Gor­don, i l'1%, segons Tho­mas Piketty. Hi ha eco­no­mis­tes pes­si­mis­tes i opti­mis­tes..... És, doncs, pro­ba­ble que, després d'haver pas­sat per un  període de crei­xe­ment fort entre el 1950 i  el 2007, amb taxes supe­ri­ors al 2,5%, Europa torni a taxes
de crei­xe­ment de renda simi­lars a les expe­ri­men­ta­des els pri­mers anys del
segle XIX. Això crearà ine­vi­ta­ble­ment  un nou model de
soci­e­tat en què el dina­misme inter­clas­ses i la importància
i el poder de cata­lit­zació de la classe mit­jana vagin a la baixa.

La neces­si­tat autoim­po­sada de reduir el dèficit  públic a la UE i el menor impuls al crei­xe­ment de les noves tec­no­lo­gies, TIC, com­pa­ra­des amb les que van ser con­seqüència de la revo­lució indus­trial, la màquina de vapor o el motor d'explosió el  segle XIX, ampli­a­ran pro­ba­ble­ment aquesta cir­cumstància. De fet, si això és cert la sor­tida de la crisi  por­tarà a un crei­xe­ment feble i a un aug­ment ine­vi­ta­ble de les diferències de ren­des entre rics i pobres.

És pos­si­ble con­cloure que la major cohesió social acon­se­guida a Europa al llarg del segle XX després de dues guerre,s i com a con­seqüència de la soci­al­de­mocràcia i del fort crei­xe­ment econòmic, és una his­to­ria del pas­sat que no tor­narà. El nivell de con­flicte social i l'esta­bi­li­tat de la democràcia depen­dran que el crei­xe­ment futur esti­gui per sota del 0,5% o superi l'1%. Avui sense crei­xe­ment no hi pot haver a Europa esta­bi­li­tat social i política. Aquests dar­rers anys ja ho comen­cem a veure. Si no les úniques, les raons econòmiques són les que més influència social i política tenen. Més que un prin­cipi mar­xista, això és una rea­li­tat històrica com­pro­va­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia