Exhibicionisme digital

Anto­nio Spa­daro, autor de Ciber­te­o­lo­gia, ens recorda que inter­net no és un ins­tru­ment; és un entorn, una esfera, un nou àmbit de vida. La intro­ducció de la xarxa vir­tual en la vida per­so­nal i pro­fes­si­o­nal ha can­viat, a fons, estils de comu­ni­cació, for­mes de pro­duir i de con­su­mir, també hàbits de lleure i d'interacció entre per­so­nes i ins­ti­tu­ci­ons.

No és un objecte que fem ser­vir per resol­dre un pro­blema; és l'entorn en el qual som, ens movem, ens comu­ni­quem, tre­ba­llem, ens ena­mo­rem i ens con­so­lem. És difícil ima­gi­nar què és el que no es pot fer a la xarxa, quins tipus de verbs hem de con­ju­gar necessària­ment en l'espai pre­sen­cial. Als meus alum­nes els ho pre­gunto i gai­rebé es que­den muts: tenen la impressió que a la xarxa es pot fer tot, es pot acon­se­guir tot, es pot obte­nir tota la infor­mació que es desitja. I no obs­tant això, hi ha mol­tes lla­cu­nes a la xarxa.

Em sorprèn un feno­men que està crei­xent en la xarxa: l'exhi­bi­ci­o­nisme digi­tal. Observo, asto­rat, que cada cop hi ha més ado­les­cents i joves que exhi­bei­xen la seva vida pri­vada, els seus movi­ments més quo­ti­di­ans en el gran apa­ra­dor glo­bal que és inter­net. Ara pen­gen una foto­gra­fia de la pizza que estan men­jant, ara col·loquen una imatge de la cer­vesa que s'estan bevent, però no sola­ment actes pro­saics, de natu­ra­lesa com­ple­ta­ment irre­lle­vant, sinó també hi expo­sen imat­ges de con­tin­gut eròtic, reve­la­ci­ons secre­tes, foto­gra­fies com­pro­me­te­do­res.

Aquest exhi­bi­ci­o­nisme digi­tal adopta for­mes molt diver­ses, no sola­ment de signe sexual. Em pre­gunto a què res­pon aquesta pulsió d'exhi­bir-se, de voler mos­trar als altres els petits detalls de la vida quo­ti­di­ana. L'exhi­bi­ci­o­nisme no és un feno­men nou. Des de Sig­mund Freud fins al pre­sent ha estat meti­cu­lo­sa­ment estu­diat, però la nove­tat de l'exhi­bi­ci­o­nisme digi­tal és la seva dimensió glo­bal. El que es penja ara es pot veure des de qual­se­vol lloc del món i la traça que deixa és per a la poste­ri­tat. Allò que es penja deixa una pet­jada per­ma­nent.

Aquest desig d'exhi­bir-se sem­bla res­pon­dre a un anhel de ser reco­ne­gut, de tren­car l'ano­ni­mat i fer-se veure, d'obte­nir res­pecte i amor per part dels altres. Fa la impressió que l'inter­nauta, per­dut en la immensa mar blava, té la ter­ri­ble sen­sació d'estar sol i obli­dat de tot­hom i aquesta bui­dor l'aterra fins a tal extrem que neces­sita fer un crit, mos­trar el que fa, el que menja, el que veu, el que visita, el llit on ha fet per pri­mera vegada l'amor. Cal adver­tir les noves for­na­des que aquesta per­ma­nent exhi­bició de la vida íntima deixa traça en la xarxa i no s'esborra. El resul­tat final és que es pot seguir, fil per randa, l'evo­lució d'una per­sona. L'àlbum de fotos fami­liar, que es con­sul­tava de tant en tant per nodrir la nostàlgia, està pen­jat enmig de la xarxa. Tots hi poden acce­dir, pro­pis i estranys, encara que no sabem amb quina fina­li­tat ho faran, ni amb qui­nes inten­ci­ons.

L'alfa­be­tit­zació digi­tal és la gran assig­na­tura pen­dent. Observo que les ins­ti­tu­ci­ons edu­ca­ti­ves for­mals no hi pres­ten la sufi­ci­ent atenció. Una cosa és saber uti­lit­zar el teclat, cer­car infor­mació i bai­xar música, però una altra és ges­ti­o­nar ade­qua­da­ment la vida pri­vada, dis­cer­nir les rela­ci­ons, selec­ci­o­nar els inter­lo­cu­tors i assu­mir que hi ha vida més enllà de la xarxa, que cal, de tant en tant, des­con­nec­tar i no sen­tir-se cul­pa­ble, res­pi­rar aire pur i obli­dar-se del mòbil i del teclat, encara que només sigui per raons de salut men­tal i emo­ci­o­nal.