La segona transició

L'anomenada primera transició espanyola va ser un calvari. N'hi ha que diuen que va ser “exemplar”. El concepte d'exemplaritat, en boca de segons qui, no supera ni l'aprovat. “Exemplar” va ser la tortuosa mort del règim franquista? Només s'hi van resignar els membres de les corts que il·luminaven els principis del Movimiento. I encara no tots. I encara ho van fer per fidelitat al rei. De líder a líder. El segon beneït pel primer. Res de tot allò va ser exemplar. Ni la violència extrema de l'extrema dreta, ni les incomoditats i les amenaces de l'exèrcit, ni les cessions de la dita esquerra, ni la Constitució que en va sortir com a mal de tots i encaix forçat, ni el terrorisme foll de la pretesa esquerra. Per si no n'hi havia prou, amb tot allò, un fallit –o no– cop d'estat va encarrilar encara més les il·lusions cap a l'obediència i la resignació. La segona transició espanyola va ser un desastre. I d'aquella aigua bruta, el tarquim que patim. Ara diuen que en volen fer una altra. Enhorabona! Si en la primera hi havia el soroll de sabres com a dissuasió eficaç, en la segona hi ha l'hegemonia d'una dreta intransigent. Quina transició ha de fer el senyor Rajoy? I els votants del PP? Encara més, i els votants d'UPyD? I més encara, i els del PSOE? Són els altres, els que fan cara de transits. La segona transició és una estafa. Els càndids que a Catalunya porten una bandera espanyola republicana haurien d'haver après de la primera transició. Amb una ja n'haurien d'haver tingut prou.