Control del caos

El dia després de les eleccions al Parlament europeu tant el diari El País com el diari El Mundo regalaven les seves portades a Podemos: fotografia jeràrquica de Pablo Iglesias i èmfasi a quatre columnes de l'inesperat ascens d'aquesta formació política. En la cobertura informativa dels incidents ocorreguts arran del desallotjament de Can Vies hem pogut comprovar com molts mitjans de comunicació establien una identificació entre aquest conflicte veïnal i el procés sobiranista. Per assolir aquest propòsit s'ha posat en dansa un arsenal de conceptes suposadament concomitants entre tots dos casos: “defensa de la llei”, “vulneració de la llei”, “diàleg polític”, “negociació”, “ús de la força legal”... Després d'anunciar-se l'abdicació del rei Juan Carlos I diversos sectors socials i mediàtics, tot i no compartir-los, han subratllat els esclats populars en favor de l'adveniment de la tercera república espanyola.

Des del punt de vista polític estem a dins d'un accelerador de partícules. És un moment abonat a les solucions màgiques i absolutes, que (Alehop!) pretenen esborrar la història d'un sol cop de goma, establint una frontera idealment pura entre un passat negatiu i un futur incontestablement exemplar. Ara i aquí, per elemental rigor democràtic, cal analitzar si algú capitalitza aquest totum revolutum constituït de forces tan dissímils: moviments antisistema, involucionisme constitucionalista, màrqueting monàrquic, republicanisme, irrupció d'una esquerra purista... No ens enganyem. A Catalunya l'espanyolisme necessita aglutinar totes les seves potències. Com més remoguda i inestable sigui la situació social i política, més legitimitat per actuar de manera impositiva. La sensació i promesa de canvi es perfilen com a indispensables per a l'enèsima empresa espanyolista. Encara que l'objectiu final sigui el de “canviar-ho tot perquè res no canviï”.