Impressions i poca cosa més
Un cop passades les eleccions europees, sembla que la vida política s'ha decantat pels grans temes: l'abdicació, la renúncia del cap de Policia i la reconstrucció de Can Vies amb l'alcalde en un intens atac de “caqueta”, segons la pietosa Pilar Rahola. Ha estat engrescador arribar a veure com l'eurodiputat Terricabras ha après, finalment, la mecànica de posar-se les ulleres. Acte vehement i epifania, entre altres; també s'ha apreciat la coneguda idea que la política porta moltes satisfaccions i si tot surt malament sempre es pot escriure un llibre; així que de cara a la tardor veurem com es desenvolupa la collita: “Les converses secretes de Rubalcaba per aturar la tempesta Chacón.” També es revelarà com la Chacón ha anat a Miami, per entrenar-se i esdevenir “la tempesta perfecta”. La unitat de pensament en el PP ha estat paradigmàtica; és a dir que has de córrer amb la manada perquè si tens una lesió la resta del grup es converteix en llops; així ho va sentir el senyor Alejo i els dos mil vots que a darrera hora li van mancar. En les europees res ha quedat més clar que es tractava d'una gimcana d'interessos que passava com una competició de principis. Un polític és com un entrenador de futbol —un Cholo Simeone qualsevol–: has de ser prou llest per entendre el joc i a la vegada prou curt per pensar que és important. Ja que en “l'alta política” una proposta absurda no és un inconvenient sinó una mera contraindicació; però per viure de ple en aquesta i altres contradiccions no hi ha res més admirable que la “curta memòria”; la qual no recorda ni que hi ha un servei d'hemeroteca.
Amb una certa assiduïtat quan parlem de polítics ens referim als dels partits, però obviem aquells que fan política universitària, niu d'incomparables mesquineses i edredó que serveix per tapar unes mancances gegantines en el món de l'educació que passen de pares a fills sense cap mena de detecció o programa d'higiene.
En política, les creences i conviccions dels fidels són quasi sempre obtingudes de segona mà, per això és tan barroc el diàleg constructiu en les tertúlies. La majoria d'arguments vénen provocats per un rumor bàsicament perquè viatja de manera més ràpida malgrat no s'estigui quiet i demà a escoltar-ne un altre. A la pregunta si la política és per naturalesa corrupta he de matisar que és l'exercici dels negocis el que corromp qualsevol cosa que toca; esports, literatura, art, sindicats, municipi. El capitalisme s'ha d'encerclar d'un entorn no capitalista, aleshores en aquest buit no hi ha espai per a la corrupció. L'eficàcia de la política es mesura en la ignorància dels fets i les dades estadístiques. En el meu món ideal: la política és una professió a temps compartit per cadascun dels membres de la societat que es dediquen a protegir els drets i els privilegis de cada ciutadà lliure i que amb convicció continuen per preservar la bondat de la cultura hereditària.
La política de l'estat espanyol en el seu desconsiderat capteniment cap a la casuística catalana, el porta a imaginar qualsevol tipus de calamitats europees i/o mundials. Aquesta continuada i eficaç alarma social sembla que comporti una sèrie d'esdeveniments apocalíptics que si bé amb un fonament precari serveixen perquè les aspiracions es quedin curtes i tot retorni a unes vies conegudes. Aquesta vegada sembla que les voluntats de Catalunya estan una mica més senceres que en èpoques anteriors. Una vulgar conclusió del que acabo d'escriure és que la política actual és la sistemàtica organització de l'odi nacional.