De monges malteses que parlaven mallorquí

empre m'han encantat les maneres fantasioses d'aprendre llengües inventades per contistes, escriptors i guionistes. Després d'haver evocat en aquesta mateixa secció alguns invents nord-americans (un guerrer àrab aprèn a parlar la llengua dels víkings sense obrir mai la boca en el film El tretzè guerrer; un nadó sol al mig de la selva –el futur Tarzan– aprèn a llegir l'anglès literari), m'abocaré avui a un invent pouat en la literatura catalana, un invent que podríem anomenar Clausura mallorquina. El seu plasmador és Pere d'Alcàntara Penya (1823-1906), un curiós personatge de qui la Viquipèdia diu que va ser “advocat, pintor, delineant, periodista, professor de matemàtiques, músic, mestre de fortificacions militars, urbanista, astrònom, cartògraf i escriptor, entre d'altres”. Així doncs el 1884 va publicar Cuentos mallorquins, un recull que inclou S'al·lot de barca (conte reeditat el 2005, sense l'article salat del títol i sota el nom genèric de Prosa costumista).

Aquest conte posa en escena un jove mariner mallorquí que descobreix, en un viatge a Malta, un monestir misteriós. Es tracta d'un monestir de l'orde de sant Jeroni en el qual les monges, malteses totes, parlen intra muros una llengua que ningú més a l'illa no entén, una llengua de la qual ningú no sap el nom. L'al·lot aviat s'adonarà “que les paraules que arribaven a les seues orelles eren totes ben mallorquines i que dins aquell convent les monges parlaven lo mateix que ell, o sia, en mallorquí serrat”. El mallorquí era per a les monges una mena de llengua secreta, destinada a permetre'ls de conversar sense ser enteses per ningú. Ni el seu confessor no estava autoritzat a aprendre aquesta llengua, que era, al contrari, d'aprenentatge obligatori per a les novícies. L'origen d'aquesta curiosa pràctica raïa evidentment en les fundadores mallorquines del convent, que dos segles enrere havien introduït una norma lingüística “i aquesta cadena d'ensenyança forçosa se va anar allargant per conveniència pròpia, fins que vengué una època que ni varen sebre que fossen mallorquines les primeres monges, ni tan sols que fos mallorquina aquesta llengua que aprenien allà dins”.

Aquesta manera de transmetre llengües és fascinant però, és clar, absolutament irreal. La llengua catalana d'aquestes monges s'hauria vista alterada amb el pas dels anys per la llengua primera de les monges nouvingudes. A cada generació de monges hauria estat més complicat conservar intacte el vocabulari, la sintaxi i l'accent original, atès que les noves parlants haurien injectat maltès a la llengua del convent fins i tot sense adonar-se'n. Desproveïdes, a més, de cap font d'autoritat lingüística –ni un diccionari ni un llibre de pregàries en català–, la llengua que haurien parlat al cap de dos segles hauria estat, en el millor dels casos, maltès empeltat d'algun gir mallorquí.

Em sap greu arribar a aquesta conclusió, perquè l'invent de Pere d'Alcàntara Penya és saborós. Però si les llengües romanguessin intactes al mig de les altres llengües, sense influència ni evolució, avui a Catalunya parlaríem llatí.

S