De Purullena a Sarajevo

A Figue­res, l'antic escor­xa­dor moder­nista, res­tau­rat i amb el nom de Casa Empordà, avui ser­veix de gran sala d'expo­si­ci­ons muni­ci­pal. Dijous pas­sat va ser-hi inau­gu­rada la mos­tra (visi­ble tot el juny) de foto­gra­fies de Miquel Ruiz Avilés (MRA), prou cone­gut en l'àmbit gironí –demar­cació o província, triïn. El fotògraf pro­fes­si­o­nal­ment ara viu en el que se'n podria dir baixa tècnica, però durant llargs anys va ser un dels foto­pe­ri­o­dis­tes més inqui­ets del diari El Punt (ara El Punt Avui). Com va fer notar Enric Matar­ro­dona, el pre­sen­ta­dor a Figue­res i exdi­rec­tor del diari, El Punt va publi­car-li la pri­mera foto el 1979, fa doncs, 35 anys, que donen per a més d'un bolero; aquell retrat d'uns vedells morts i aban­do­nats és el pri­mer dels 200 que podem veure al magnífic catàleg edi­tat simultània­ment a l'expo­sició. La mos­tra ha de pere­gri­nar de Figue­res als pobles de sota el parai­gua de la Dipu­tació que ho desit­gin, i també als de més enllà, de Cata­lu­nya i, com va pre­ci­sar el mateix Miquel, de l'estran­ger: Espa­nya, Bòsnia, França... Catàleg i expo­sició por­ten el mateix nom: MRA. Una altra manera de cap­tar el món, 1979-2013, i podem lle­gir-hi que el fotògraf ha fet donació de més de 100.000 fotos (nega­tius, paper, dia­pos...) a l'orga­nisme pro­vin­cial. Mira­des al país sobre­tot, però també a l'època del MRA foto­pe­ri­o­dista en zones de con­flicte, Bòsnia sobre­tot. I és que al nos­tre home, com al Saba­ter d'Ordis o a don Qui­xot, un dia van començar a enga­va­nyar-lo els horit­zons dio­ce­sans d'El Punt de lla­vors, i se li va des­bor­dar l'ànima romàntica i dandi que sem­pre havia por­tat entre pit i esquena. El MRA soli­dari va emer­gir, va viat­jar i es va expo­sar física­ment (cap tret rebut) i sen­ti­men­tal­ment: la tragèdia humana vista, tas­tada, sen­tida i tocada als llocs esmen­tats va rose­gar-li l'espe­rit i va fun­dar Fotògrafs per la Pau, va pro­moure cam­pa­nyes de soli­da­ri­tat, etc. Va anar foto­gra­fi­ant aquests esce­na­ris i les per­so­nes que hi patien i, doncs, engrui­xint l'arxiu que ara ha cedit i, en part, expo­sat. I el dandi? No ho deia pas per la ino­bli­da­ble camisa de saxo­fo­nista de latin combo cari­beny que en Miquel por­tava dijous, no. L'orna­men­tació per­so­nal que el fa dandi és ecto­plasmàtica: es tracta d'una mena d'orgull de bona jeia que el fa com­pro­me­tre's a peu o a cavall, que l'empeny a com­plir i no fallar. Nas­cut en un habi­tatge tro­glodític de Puru­llena (Anda­lu­sia), amb parada llarga a Fortià i en standby a Girona, en MRA segueix i no para.