El PIB del ‘puticlub'

Fins ara, a les prostitutes se les havia marginat, se les havia utilitzat, se les havia perseguit, se les havia rescatat, se les havia abandonat, se les havia prohibit i se les havia engarjolat. Però mai se les havia comptat. Això és el que es proposa fer l'Instituto Nacional de Estadística –INI–, passar llista per arribar a establir una xifra al més aproximada possible de la quantitat de barjaules que satisfan els desitjos del mercat de la carn en pisos, bordells, parcs i carreteres. Les ordres vénen de Brussel·les –ara sempre les ordres vénen d'allà–, que exigeix números fiables per incorporar al producte interior brut –PIB– la riquesa econòmica que mou l'activitat de les mai prou valorades meretrius. El PIB del puticlub, que bé podria ser una cançó d'en Sabina per a una pel·lícula d'en Torrente, és el nou objectiu que ocupa els funcionaris del departament d'estadística, que diu que ja han visitat les associacions dedicades a la defensa dels drets de les meuques i també les organitzacions que agrupen les cases de barrets. D'aquestes visites n'han obtingut algunes dades genèriques poc reveladores però sempre interessants. Per exemple, que cada dona fa una mitjana de quatre serveis al dia, que n'obté quaranta euros per a ella i que en genera cinquanta per a l'empresa que la té en nòmina. Ben segur que la notícia inflarà d'orgull la pitrera de les professionals que fan la ronda a les cantonades o cavalquen els tamborets en la penombra de les barres, perquè fer un servei a un país sempre és més meritori que fer un servei a un client. Elles, que sempre han estat un problema per a les autoritats policials, per a les autoritats sanitàries i per a les autoritats religioses, ara almenys seran profitoses per a l'autoritat de l'euro, que mana més que totes les altres juntes. Els empresaris del ram i les associacions de prostitutes, alienes a la transcendència que té l'encàrrec comunitari, ja avisen que l'objectiu és impossible perquè ningú pot saber del cert les dimensions reals del negoci que s'amaga a sobre i a sota de la catifa urbana. Però els funcionaris de l'INI no defalliran perquè les incontestables directrius europees exigeixen abans del 2016 l'equiparació amb altres països que ja han incorporat als comptes públics les activitats que escapen al control legal. Tenen feina per a estona. “Me llaman Calle”, canta en Manu Chao a la ràdio, “Calle Carolina, Calle Bibiana, Pereira, Marta, Marga, Heidi, Jenny, Tatiana, Rudy, María...”