Cinema en curs

Des de fa uns anys, entre finals de maig i pri­mers de juny hi ha una gran festa a Bar­ce­lona rela­ci­o­nada amb l'experiència d'haver après a fer cinema. Cada cop hi par­ti­ci­pen més alum­nes d'esco­les i ins­ti­tuts cata­lans (de pobles i de diver­ses bar­ri­a­des de ciu­tats, de manera que no hi ha exclusió social) que han introduït el pro­grama pedagògic Cinema en curs: els infants i ado­les­cents visi­o­nen frag­ments de pel·lícules, ela­bo­ren junts els pro­jec­tes (siguin fic­ci­ons o docu­men­tals) i, en els últims mesos del curs, escri­uen, pla­ni­fi­quen, roden i mun­ten un curt asses­so­rats per joves cine­as­tes que col·labo­ren amb Cinema en curs i amb el suport de pro­fes­sors del cen­tre. La festa con­sis­teix en la pro­jecció dels films, que són pre­sen­tats pels mem­bres de cadas­cun dels grups i, sem­pre amb gene­ro­si­tat i finesa, comen­ta­des per un altre dels grups.

Aquest any la festa va tenir lloc a la Fil­mo­teca i vaig tenir l'immens plaer d'assis­tir-hi. No era la pri­mera vegada i em van tor­nar a sor­pren­dre i mera­ve­llar les imat­ges fil­ma­des per uns infants i ado­les­cents que, en pre­sen­tar-les, fan arri­bar que, apre­nent a fer cinema, han pen­sat en coses de la vida i han dis­fru­tat tre­ba­llant junts. En aquesta edició hi havia docu­men­tals, però sobre­tot fic­ci­ons a propòsit d'una experiència emo­ci­o­nal. En un moment en què el món audi­o­vi­sual està domi­nat per tan­tes imat­ges explícites, evi­dents i bar­ro­e­res, amb quina sub­ti­lesa abor­den aquests films les emo­ci­ons. Tan­ma­teix, amb sub­ti­lesa no dei­xen d'expres­sar un sen­ti­ment de soli­tud, el des­con­cert ado­les­cent, la tris­tesa de les pèrdues ja cone­gu­des. És emo­ci­o­nant. Quan pre­sen­ten els films entens alguna cosa del perquè de les seves imat­ges perquè estan ins­pi­ra­des per frag­ments de Godard, Kore-Eda, Aker­man, Ozu i molts altres, entre els quals, és clar, Truf­faut. No és per res que un dels frag­ments més ins­pi­ra­dors és el final de Les 400 coups en què Antoine Doi­nel fuig cor­rents per veure el mar i, quan arriba a la platja, ens mira. Aquests films també ens miren per sem­pre més.