Poder i responsabilitat

El diplomàtic i esta­dista francès dels segles XVIII i XIX Char­les-Mau­rice Talley­rand Périgod va escriure: el poder des­gasta qui no el té. Un afo­risme que més tard va fer seu l'incom­bus­ti­ble polític italià Giu­lio Andre­otti, un dels per­so­nat­ges que més temps i més vega­des el va tenir. Sense voler esme­nar la plana a ningú, això pot­ser era cert en els temps de Talley­rand o Andre­otti, però en l'època de les comu­ni­ca­ci­ons digi­tals l'exer­cici del poder s'ha con­ver­tit en una cam­bra de tor­tura. L'exigència d'estar per­ma­nent­ment al peu del canó perquè una fotesa no es con­ver­teixi en una crisi, és una feina només a l'abast de titans. Només cal veure la mala cara d'alguns líders quan manen i com de ràpid recu­pe­ren el bon color quan aban­do­nen les cati­fes pre­si­den­ci­als. Però els desen­ganys i les punya­la­des dra­pe­res no jus­ti­fi­quen l'abandó de les res­pon­sa­bi­li­tats assu­mi­des. Gover­nar vol dir deci­dir, pren­dre ris­cos, ser­var la llei i, sobre­tot, sal­va­guar­dar els drets de la majo­ria pacífica davant d'uns quants sal­ta­tau­lells vio­lents. És en aquest sen­tit que l'acti­tud de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona davant dels anti­sis­tema de Can Vies o d'alguns dipu­tats excul­pant els energúmens que els varen asset­jar a la porta del Par­la­ment, agafa una dimensió pre­o­cu­pant. Perquè el com­promís i l'acord, que sem­pre és un desig llo­a­ble, a vega­des no és pos­si­ble. I quan el poder dubta i inclina el cap davant de deter­mi­nats actes de kale­bor­roka urbana, hi ha el perill d'esta­blir un greu pre­ce­dent, el que pres­su­posa que els objec­tius són més fàcils d'acon­se­guir cre­mant con­te­ni­dors i ape­dre­gant poli­cies que pagant impos­tos i res­pec­tant les lleis. I això seria tor­nar a la llei del Far West, el poder és de qui desen­funda més ràpid, exac­ta­ment el con­trari del que ha de ser un estat de dret. De bones inten­ci­ons l'infern n'és ple, però quan es governa s'ha d'assu­mir que no sem­pre es pot fer con­tent tot­hom.