Allò no escrit
és transparent, les relacions esdevenen robustes enfront la discrecionalitat a l'hora d'interpretar les regles
Un dels factors que més demostren la veritable naturalesa de les relacions fiscals entre l'Estat i les jurisdiccions descentralitzades (diguem-ne així, per allò de no recórrer al nomenclàtor espanyol comú de comunitats autònomes, de realitats tan diferents però iguals en el reconeixement polític i fiscal) és la discrecionalitat amb què el primer pot actuar sobre les segones. Si el pacte fiscal és explícit i transparent, com ho és en els països de tall federal, les relacions esdevenen robustes enfront els avatars polítics i la discrecionalitat a l'hora d'interpretar les regles que les regeixen. Si aquest no és el cas –i aquí entra la realitat espanyola–, sovint és tan o més important l'operativa del dia a dia –com es gestionen les tresoreries– que allò que escriuen les parts en el paper.
Aquesta és la situació a casa nostra, on petites coses que mai surten en els mitjans, ja que són males d'explicar pels afectats, es qualifiquen simplement com a mancades de lleialtat institucional. Aquestes coses menudes són les que a la pràctica poden acabar alleugerint o ofegant la bona marxa d'una comunitat. El més evident és el tractament del deute autonòmic, que és, si més no en bona part a l'eix de la mediterrània, conseqüència d'un mal finançament. Aquest, a més, s'estén segons el temps transcorregut des del traspàs inicial de les competències que els més partidaris de l'autogovern acceptaren malgrat les insuficiències financeres per tal d'avançar en la capacitat de decidir. Igual succeeix amb l'assignació del dèficit: no sols en el repartiment del global de l'objectiu –fixat per qui ens deixa el diners–, sinó també en la participació de les relaxacions permeses com el 2013, quan totes les comunitats autònomes han tingut un sostre diferent però ningú no n'ha sabut mai el criteri.
Un altre exemple de logística condicionant prové de com l'Estat fa les bestretes. És clar que quan s'anticipa un diner a compte d'un impost participat pel territori però encara no recaptat per l'Estat, es prejutja el comportament fiscal de l'autonomia. Si després aquest no es compleix (es comprova dos anys després amb la liquidació), els diners anticipats s'han de restar. Sobre aquesta operativa, si l'Estat vol facilitar les coses a la jurisdicció afectada preveu primer una gran recaptació i fa la bestreta de la dotzena part, prou generosa a curt termini. Quan posteriorment els tributs es liquiden i es comprova el desfasament, i tal vegada ja el govern implicat ha canviat de color, valora si restar-lo del finançament ordinari. Però si encara són governs amics, els excessos es poden graduar ad infinitum, fins que l'acumulat esdevé irretornable i resta a l'albir d'un sanejament o d'una condonació discrecional futura. Això pot estar passant amb les bestretes del 2008, 2009 i 2010, i com a resultat, més recentment, dels finançaments bastant aleatoris del Fons de Suficiència. O per la incomprensible decisió de no incloure el Fons de Competitivitat en el mecanisme de bestretes, deixant que les comunitats més sensibles a la crisi –aquelles amb més activitat econòmica– tinguin més problemes per a complir amb el dèficit assignat i conseqüentment més dificultats per a pagar a final de mes.
TAmbé emergeix la discrecionalitat quan la comunitat perd l'accés al mercat i ha de recórrer al FLA, Fons de Liquiditat Autonòmica, o quan l'Estat redueix el finançament i en canvi ofereix possibilitats d'aconseguir recursos, endeutant-se amb el mateix Estat. Més enllà del cost que suposa el préstec, comencen els requeriments en l'aplicació d'aquests diners. O, a la vista de com s'ingressen les assignacions finalistes, les quals, a pesar de ser reconegudes i pressupostades per l'Estat, es liquiden a conveniència de la tresoreria estatal, tot i que la liquiditat del pagador territorial no permeti dilacions en el pagament als seus beneficiaris.
I no parlem, finalment, del que pot representar atendre més o menys les reivindicacions del que s'anomenen “deutes històrics”. En el passat, el PSOE justificava sobre aquesta espúria base el tractament privilegiat del finançament andalús. Ara el PP sotmet la comunitat andalusa a un finançament incomprensible si ens atenem als cànons usuals, però en canvi acaba de reconèixer una segona fornada de deute històric per a Extremadura. És clar, tanmateix, que allà mana el PP i necessita força diners per fer front al pacte amb Izquierda Unida per donar rendes bàsiques i altres prerrogatives públiques que altres comunitats no es poden permetre malgrat que en són, col·lateralment, finançadores. Àdhuc Aragó, territori molt ben finançat pels cànons del model, també va tenir reconegut deute històric, que se'ls va voler compensar fora de l'acord general amb els terrenys de l'Expo de Saragossa!
