Una sortida macabra
Potser es tracta d'un malalt, però no em trec del cap la notícia de l'home acomiadat de l'empresa on treballava, que hi va tornar per tallar-se una cama i intentar cobrar per tal concepte com si es tractés d'un accident laboral. Admeto la tesi segons la qual no es pot estar massa equilibrat per prendre la decisió de tallar-se la pròpia cama, ni que sigui per intentar cobrar la indemnització que per amputacions li pertocava amb les assegurances que, de manera prèvia i fraudulenta, havia contractades; més encara perquè es veu que el paio ja ho havia fet amb èxit en alguna altra ocasió. Tanmateix, si ho pensem des del punt de vista de la desesperació que hores d'ara pot estar ofegant molta gent, la bogeria pren forma de drama, i s'assembla al que ja alerten des de diverses entitats i que ja coneixen les asseguradores: la disfressa d'accident que prenen molts suïcidis on qui marxa ho fa per deixar la situació resolta a la família. Sols desitjo ara, però, que això que escric no doni idees absurdes a ningú; de fet, per intentar contrarestar-ho, els convido a seguir llegint.
Ens hem de preguntar primer de tot si no hi haurà altres formes menys macabres d'intentar donar sortida a la crisi, i per respondre-hi la meva vessant més lliberal m'obre un ventall de possibilitats inspirades en aquella magnífica pel·lícula protagonitzada per Will Smith, A la recerca de la felicitat, que descriu un pare separat i sense feina, amb un fill petit al seu càrrec, que d'avui per demà es troba al carrer en el sentit literal de la paraula; el seu pelegrinatge pels menjadors socials, les seves classes de mates al fill asseguts tots dos als portals, la seva incansable voluntat de cercar el benestar propi i del nen i la fèrria determinació de no defallir davant l'acumulada adversitat són evidentment traces d'heroi. Però el missatge s'adreça a cadascú de nosaltres intentant recordar-nos que en un plec dels nostres esperits hi ha amagat l'heroi humà, espurna de la divinitat, tret diferencial de l'espècie que ha conreat la natura fins i tot a risc de malejar-la.
Tanmateix, si és nostra la responsabilitat de cercar l'heroi que hi portem dins, també hem de reconèixer el fet que cadascú de nosaltres és un i irrepetible, que no tothom es troba en el mateix grau de creixement personal i que no es pot demanar, per tant, una comuna i forta reacció davant l'adversitat que ens permeti esdevenir de ferro, o resilients, o flexibles segons vagi bé per sortir-se'n. Hi ha qui s'arronsa, qui no pot més, qui es deixa vèncer pels sentiments, sigui tendresa, ràbia o basarda, qui sols culpabilitza els altres, qui sempre creu que la culpa de tot plegat és seva. Som el que som com a producte de les herències rebudes (genètiques, materials i de valors) i de la nostra virtut. I quan dic virtut, hi entra també quanta en tinguem. Des d'aquest punt de vista, no sé la història de l'home de la macabra sortida, però si sé que forma part del bon govern cercar l'equilibri entre les expectatives materials donades i l'entrenament de les ànimes per tal que no es deixin caure.
No deixo de pensar, però, si la desesperació d'aquest bon home era com l'instint d'aquell escalador que, atrapat a la muntanya entre unes pedres, es tallà amb un petit ganivet un braç per conservar
la vida. I el que imagino m'esfereeix, potser perquè també jo oblidaria en la seva situació el deure que hem contret en canvi del dret a buscar la felicitat. L'origen d'aquest oblit rau en la idea falsa que allò públic hi és per servir les nostres privades necessitats, quan el cert és que la seva obligació, si no vol conrear ciutadans pusil·lànimes o servils, és vigilar amb diligència i honestedat que la competència entre humans no sigui la de les bèsties. Per construir un món així val la pena emprendre viatge.
