Els traïdors

La dimissió de Pere Navarro ha estat una fugida amarga. L'encara, per dos dies, pri­mer secre­tari del PSC ha tin­gut parau­les gros­ses i públi­ques con­tra els “crítics” –els dis­cre­pants, per enten­dre'ns– i retrets pri­vats con­tra “els traïdors” que l'han qüesti­o­nat després de les dar­re­res elec­ci­ons euro­pees. Qui són aquests traïdors? Una pila. Jaume Coll­boni, per exem­ple, antic com­pany de viatge a enlloc, que ha deci­dit que l'alcal­dia de Bar­ce­lona és una qui­mera si el seu par­tit manté el deure d'obeir. O Núria Par­lon, alcal­dessa de Santa Coloma, pri­mera corona, que aspira a suc­ceir-lo i, per tant, li ha estès ponts d'argent aspre. O Juli Fernández, líder del PSC de Girona, que, si Navarro dura una mica més, s'hau­ria que­dat jugant al dòmino amb l'apun­ta­dor. O Josep Fèlix Balles­te­ros, alcalde de Tar­ra­gona, que ha arri­bat a la con­clusió que una cosa és Bar­ce­lona World i una altra, PSOE World. O... O tot­hom. Perquè Navarro no ha entès un valor suprem en política. Tot­hom et riu les gràcies i tot­hom també esmola gani­vets quan arri­ben les desgràcies. Navarro també havia menys­tin­gut una altra veri­tat. Artur Mas va enten­dre fa un any i mig que no podia anar con­tra la força de la gra­ve­tat, que s'havia fet inde­pen­den­tista. Navarro no ha aca­bat d'enten­dre mai que l'uni­o­nisme a Cata­lu­nya té uns altres refe­rents molt més sòlids que el PSC. I que el PSOE el por­tava a la ruïna. No hi ha res pit­jor que l'abraçada del para­cai­gu­dista que cau en picat. Traïdors o espa­vi­lats? Ai, aquest nos­tre món...