Núria Parlon ha esdevingut la protagonista d'aquest cap de setmana, quan un estrany fat la converteix, per segona vegada, en deessa destinada a salvar els mobles d'un olimp en desfeta. Quasi nouvinguda a la política institucional, el desembre del 2009 es veié obligada a assumir l'alcaldia de Santa Coloma de Gramenet, quan l'operació Pretòria acusà de corrupte Bartomeu Muñoz, fins aleshores alcalde. En una ciutat desconcertada, fou una proposta arriscada, que poc temps després es demostrava un extraordinari encert.

Ara, en una setmana força decisiva per al socialisme català, novament el nom de Parlon s'invoca com a possible hereva de les despulles d'un partit que, entre uns i altres, han portat a una gran indefinició. Les seves credencials són bones, quan demostra posseir una fràgil fèrria autoritat i una contrastada capacitat de diàleg, fins en la tria del seu referent ideològic, el filòsof nord-americà John Rawis, del qual adoptà una asseveració com a lema: “Per tirar endavant és necessari conciliar la llibertat individual amb la justícia social.”

No em considero conegut de Núria Parlon, tan sols un saludat que tingué la sort de compartir un llarg sopar assegut al seu costat, el gener del 2011, una ocasió que em permeté escoltar-li una confidència: “Només espero que quan d'aquí a un temps, a l'escola, preguntin a la meva filla Dóttir en què treballa la seva mare, no s'hagi d'avergonyir quan digui que és política.” Una declaració d'intencions prou explícita que indicava la voluntat de regenerar aquesta professió tan devaluada però tan necessària.

En la reunió d'avui del consell nacional socialista vés a saber què decidiran, però seria un error si pensessin que només han de triar una persona per cremar-la a l'ara dels irresponsables sacrificis. Els socialistes, tots, han d'afrontar una necessària refundació, potser des de l'encara existent poder municipalista, una empresa difícil però no impossible. Refundar, renovar, reconstruir, paraules de les quals Núria Parlon segur que coneix el significat.