És el líder?

Ahir el pro­grama Els matins, de TV3, pre­gun­tava a l'audiència des­cre­guda per què és tan difícil que el PSC trobi un líder en temps de crisi. És una pre­gunta sen­sata. En el mateix moment de la dimissió de Pere Navarro es van començar a enca­de­nar les decla­ra­ci­ons d'alcal­des que rebut­ja­ven l'honor d'acce­dir a la pri­mera secre­ta­ria del seu par­tit. “Jo em dec als tar­ra­go­nins i les tar­ra­go­ni­nes” o “Jo em dec als llei­da­tans i a les llei­da­ta­nes” eren la lle­ta­nia jus­ti­fi­ca­tiva que ama­gava una rea­li­tat agra. Ningú vol lide­rar un par­tit que cau per la pista del Shamb­hala. Ningú amb càrrec poc o molt segur i amb tres dits de cri­teri. Per això l'alcal­dessa de Santa Coloma, espe­rança blanca de l'apa­rell i valor fins ara en alça, també ha dit que no. Núria Par­lon va accep­tar l'opció en un pri­mer moment i va rebut­jar-la just quan Celes­tino Cor­bacho dema­nava als assis­tents al con­sell naci­o­nal de diu­menge que pren­gues­sin seient. Par­lon va recórrer a la mateixa fórmula: no pot com­pa­gi­nar l'alcal­dia i la secre­ta­ria “per falta de temps”. Més que temps, per falta d'espai. Hi hau­ria arri­bat amb les car­tes mar­ca­des i amb unes con­di­ci­ons que no ha vol­gut accep­tar. Equi­li­brar les sen­si­bi­li­tats super­vi­vents al PSC amb els interes­sos dels grans capi­tans és ina­jus­ta­ble. És pro­blema de líder o de direcció? Per ara, les dues úniques veus que accep­ten els cri­te­ris del mando en plaza metro­po­li­tana són Miquel Iceta i Jordi Martí. Que es pre­pa­rin els crítics. Se l'embei­na­ran amb vase­lina o amb mos­tassa.