Desclot
És el líder?
Ahir el programa Els matins, de TV3, preguntava a l'audiència descreguda per què és tan difícil que el PSC trobi un líder en temps de crisi. És una pregunta sensata. En el mateix moment de la dimissió de Pere Navarro es van començar a encadenar les declaracions d'alcaldes que rebutjaven l'honor d'accedir a la primera secretaria del seu partit. “Jo em dec als tarragonins i les tarragonines” o “Jo em dec als lleidatans i a les lleidatanes” eren la lletania justificativa que amagava una realitat agra. Ningú vol liderar un partit que cau per la pista del Shambhala. Ningú amb càrrec poc o molt segur i amb tres dits de criteri. Per això l'alcaldessa de Santa Coloma, esperança blanca de l'aparell i valor fins ara en alça, també ha dit que no. Núria Parlon va acceptar l'opció en un primer moment i va rebutjar-la just quan Celestino Corbacho demanava als assistents al consell nacional de diumenge que prenguessin seient. Parlon va recórrer a la mateixa fórmula: no pot compaginar l'alcaldia i la secretaria “per falta de temps”. Més que temps, per falta d'espai. Hi hauria arribat amb les cartes marcades i amb unes condicions que no ha volgut acceptar. Equilibrar les sensibilitats supervivents al PSC amb els interessos dels grans capitans és inajustable. És problema de líder o de direcció? Per ara, les dues úniques veus que accepten els criteris del mando en plaza metropolitana són Miquel Iceta i Jordi Martí. Que es preparin els crítics. Se l'embeinaran amb vaselina o amb mostassa.