El ‘poli' dolent

José Manuel García-Margallo va exhibir la cara de poli bo contra Catalunya al començament d'aquesta legislatura tan bèstia. El ministre d'Exteriors va demanar a Mariano Rajoy una proposta que inclogués, si fa no fa, tot allò que el mateix PP havia aconseguit fulminar de l'Estatut, amb la col·laboració entregada del Tribunal Constitucional: acord fiscal i blindatge de les competències de llengua i cultura. Aquella primera cara amable de la lluna aviat, però, es va eclipsar. Ara Margallo fa de poli dolent. Ahir a Catalunya va explicar per què és ell, tot un ministre d'Exteriors, qui dirigeix el negociat d'afers catalans. Segons García-Margallo, la independència de Catalunya “depèn del reconeixement internacional”. Del que diguin, l'endemà, de la proclamació Berlín, Washington, París, Londres, Roma, Buenos Aires, Jerusalem, Pequín i Moscou. El ministre s'ha descuidat de Paiporta. I què diran les grans capitals? Margallo ho té clar: més que no. Per això és ell qui parla de Catalunya. Mentre Jorge Fernández Díaz cobreix el front intern amb el CNI en ple i les furgones de la Policía Nacional a tocar de frontera, Margallo convenç les cancelleries internacionals que tot això dels catalans és una follia i una infàmia. Caram amb el poli dolent! Ara, explicat com ho va explicar el ministre ahir a Barcelona, queda clar que el govern espanyol veu la proclamació de la independència de Catalunya inevitable. Només volen revertir-la. Que en prengui nota qui calgui, perquè convé aprofitar-ho.