Un bon rei?

Ahir va abdi­car for­mal­ment Joan Car­les I. La seva reti­rada ha estat apres­sada i inqui­e­tant. Els dos par­tits hegemònics a Espa­nya i les ins­ti­tu­ci­ons de l'Estat s'han afa­nyat a tan­car la qüestió per evi­tar enca­rar-se a un moment molt menys pro­pici. A un moment en què una nova aritmètica par­la­mentària difi­cul­ta­ria el tràmit i rei­vin­di­ca­ria amb més insistència el dret a deci­dir con­tra el deure d'obeir. Crida igual­ment l'atenció la urgència per apro­var una llei orgànica de pur tràmit que lligués el PSOE al PP i que evités el debat que ara es farà ine­vi­ta­ble: l'esta­tus del monarca en reti­rada. Segu­ra­ment en aquest aspecte els popu­lars es que­da­ran sols perquè, segons qui­nes vota­ci­ons, en lloc de pin­ces s'han de fer amb tena­lles al nas. Dit tot això, ara és l'hora dels balanços. Ha estat Joan Car­les I un bon monarca? Apa­mant-ne els ante­ce­dents i què és Espa­nya, segu­ra­ment sí. Però n'hi ha que han mag­ni­fi­cat i ensu­crat tant els seus mèrits que esmus­sen les dents més resis­tents. Joan Car­les I ha estat el rei que Franco va triar a dit, mai ha qüesti­o­nat ni la dic­ta­dura ni el dic­ta­dor que el va desig­nar, va fer un paper galdós en el 23-F, pot­ser el va afa­vo­rir de manera invo­luntària, va faci­li­tar la invo­lució autonòmica, ha acu­mu­lat una for­tuna que cal­dria acla­rir i ha vis­cut pas­si­ons tumul­tu­o­ses. I tot això, és cert, dins una esta­bi­li­tat i una dis­creció que cal agrair. Mal­grat que al final hagi aca­bat a trom­pa­des amb els peri­o­dis­tes. La història ha de començar a jut­jar-les. Les trom­pa­des.