Espanya sempre fa tard

Quan, a principis del segle XIX, el rei Ferran VII d'Espanya va haver d'abdicar a favor de Napoleó, en els territoris espanyols d'Amèrica es crearen un seguit de juntas, en els diferents països, que es troben a l'origen del procés imparable d'independències que va iniciar-s'hi també llavors. Progressivament, aquests organismes administratius i de govern van anar plantejant reivindicacions de caràcter autonomista i, davant la intransigència espanyola expressada en la seva negativa a compartir poder o bé a territorialitzar-lo, van anar decantant-se cap a l'independentisme creixent arreu del nou continent. Abans d'arribar aquí, els diputats americans a les Corts espanyoles van proposar una tercera via: la constitució d'una comunitat hispànica, integrada per tres monarquies governades per un príncep espanyol. Però la resposta d'Espanya va ser espanyola: no. Quan, de Madrid estant, a algú va començar a ballar-li pel cap la concessió d'una certa autonomia als territoris espanyols d'Amèrica, ja era massa tard.

Mentrestant, s'havia produït la presa de consciència política general dels sectors populars i criolls, així com la progressiva creació d'un ambient social en el qual la necessitat de la independència nacional apareixia no sols com a irrenunciable, sinó, sobretot, com un horitzó proper, ja del tot inevitable. Però, a Espanya, sempre tan lluny de la realitat, encara que la tingui a un pam del nas, no semblava que ningú s'hagués adonat del profund canvi que s'havia produït en els territoris més distants d'un imperi on el sol mai no es ponia. O no se n'havien adonat o bé es negaven a reconèixer el caràcter canviant de les societats i de les realitats polítiques. Quan Espanya oferia autonomia, ja feia tard, perquè aquesta ja no la reclamava ningú, perquè tothom s'havia fet ja independentista, no sols les poblacions indígenes, autòctones, sinó també els ciutadans europeus o fills d'europeus peninsulars que ja havien nascut a l'altra banda de l'Atlàntic. Espanya no els havia deixat altra alternativa que no fos separar-se'n. Entre continuar sent súbdits d'una corona llunyana, al servei de la cort madrilenya, o ciutadans de ple dret de les noves nacions naixents, esdevingudes estats sobirans, on era possible dissenyar un futur més il·lusionador per als que hi vivien, al marge dels seus orígens, la tria va ser fàcil. Passats dos segles, encara ara, a una banda i l'altra de l'oceà, hi ha qui es rabeja a pleret, com si res, a parlar de la madre patria i tots contents.

Però és ben cert que, un cop viscuda l'experiència nacional de la independència, no tan sols ningú no n'ha demanat mai el reingrés, el retorn a l'Espanya originària i a la seva monarquia hereditària, sinó que, per més reunions, trobades i cumbres iberoamericanas que s'organitzin, any rere any, quan convé seguen cadenes i la Nueva Extremadura d'ahir, avui Xile, no s'està d'eliminar la madre patria, sense manies, per un contundent 2-0 als campionats mundials de futbol. Això sí, al seu himne nacional canten que ya es hermano el que ayer invasor. I a l'Argentina,Libertad, libertad, libertad! Oíd el ruido de rotas cadenas, ved en trono a la noble igualdad! I a l'Uruguai, Orientales, la patria o la tumba. Libertad o con gloria morir. Mentre que, a Panamà, Es preciso cubrir con un velo/del pasado el calvario y la cruz, a l'Equador Indignados tus hijos del yugo/que te impuso la ibérica audacia!, a Guatemala ni hay cobardes que laman el yugo, ni tiranos que escupan tu faz, al Perú, Largo tiempo el peruano oprimido/la ominosa cadena arrastró, mentre els dominicans entonen que Ningún pueblo merece ser libre/si es esclavo, indolente y servil i, al Paraguai, A los pueblos de América, infausto,/tres centurias un cetro oprimió;/ mas un día, soberbia surgiendo:/!Basta!, dijo, y el cetro rompio. Doncs, això. No sé si m'explico...