‘No m’emputxis que em caic’

Fa un sol que bleeix les pedres mentre faig una orxata a la Rambla Nova. A la taula del costat, uns jubilats la fan petar tot xarrupant granissats. “Un merder molt gros, això de Gaza, però ja se sap que, com diu lo refrany, quien a hierro mata, a hierro muere”, fa un. I un altre culmina la jugada: “Nostro senyor, que era de per allà, deia amaos los unos a los otros, però no li foten gaire cas.” I un que duu un pin amb un llaç groc sentencia: “Costarà sangre, sudor y lágrimas, que deia Churchill, arreglar tot això”, mentre s’alça per anar al lavabo i afegeix: “Volveré, que va dir el general MacArthur”. No sabia que Jesucrist, Churchill i MacArthur parlessin espanyol o, si més no, que les frases cridades a ser cèlebres les expressessin en aquest idioma. Em semblava que un era jueu, l’altre anglès i el darrer nord-americà, però no de Burgos, Quintanilla de Onésimo o Navalcarnero.

A l’altra taula més propera, una parella amb dos xiquets que no paren de bellugar-se, s’espenyen, cauen, criden. “No m’emputxis que em caic”, amolla el més petit. Si em punxen no em treuen sang, però els pares ni s’immuten. La mare, preocupada per la intensitat del sol, però no pel deteriorament de l’idioma, els ordena: “Nens, poseu-vos la gorra. Si no, no hi haurà chuches però sí un bon zasca!” I el petit respon: “Jo no tinc cap.” Em giro a l’instant per observar aital meravella: algú que no té cap, però que parla. Com s’ho deu fer? Tal com ja sospitava, sí que té cap. El que no té és gorra. I el germà gran rebla el clau: “És veritat, mama, no tenim ninguna.” El pronom “en” ha estat segrestat, potser per un escamot autònom de la RAE. Xuclo els darrers glops d’orxata i toco el dos perquè se m’ha disparat la pressió lingüística. La parella veïna fa el mateix, però per altres motius, mentre la mare remuga, resignada: “És que no podem tenir ni un rato de tranquil·litat amb aquests crios. Des de luegu...!” I els xiquets, contents, s’exclamen: “Quan siguem a casa jugarem a l’escondite, a veure si me pilles i trobes la meva guarida. I també amb el Marc, si està!”

Al cotxe, cerco una emissora de ràdio amb música en català, per refer-me un xic. Sembla que anem bé, tonades encomanadisses, festives i alegres, que de penes ja n’anem sobrats. I, a mitja cançó, un “lo rompe, lo rompe, ho trenca” que no sé què ve a treure cap. La següent també s’emporta l’oli, ja que la cosa va de “salseo”, “bailoteo” i “marujeo” intercalat en una peça en català. Una rere l’altra, les diferents cançons continuen la mateixa tònica, amb tota normalitat i com si res: “locura” i “tontería” “a tope”, que és el que em sembla a mi aquesta pràctica innecessària, sense solta ni volta, però dec estar equivocat perquè hi ha qui ho troba “chévere” amb la mateixa melodia. Ara diuen no sé què de “risas” i “la riseta tonta”, “joder” i “las penas se van”. Una altra peça d’èxit assegura que “em piten les orelles”, “t’has enterat”, “m’ha embaucat” i, ara sí, l’encerten de ple quan parlen de “callar-se les paraules” que és, ben mirat, el millor que podrien fer per no esbocinar més la llengua. Al final, arriba un toc de realisme quan s’afirma que “lo nuestro se acabó”. I al pas que anem, “lo nuestro”, és a dir, la llengua catalana, va de mal borràs i, veient el panorama i, més encara, sentint-lo, pinten bastos.

Escarxofat al sofà, miro la TV, la nostra. Parlen de “barcos”, de “tontos” que fan “tonteries” i d’una parella en què ell té molts “gelos” que, pel context, dedueixo que no té res a veure amb tindre molt de glaç, sinó gelosia. La poca qualitat de la llengua catalana arriba a nivells mai no assolits fins ara. Costa Déu i ajut trobar un interlocutor capaç de parlar íntegrament en català tota l’estona, sense recórrer a incorporar una paraula en espanyol, un refrany, una frase feta, una citació cèlebre, el títol d’un llibre, d’una pel·lícula o d’una cançó. Curiosament, no passa el mateix en espanyol. No hi ha ni una sola cançó espanyola que intercali paraules o frases en català, ni gent que parlant espanyol digui les frases famoses en català, ni... La deixadesa general de la comunitat de parlants, paradoxalment, la manca de consciència lingüística, s’ha accentuat durant els anys de majoria social i institucional independentista. L’escola, la família i tots els parlants hem de reaccionar amb contundència i amb una actitud amatent i constructiva, si no volem que, en tres generacions, d’això nostre no se’n canti ni gall ni gallina.