Monarquia? Sí! Digui, digui...

En com­plir catorze anys, el juny de l'any 1942, vaig dei­xar regla­mentària­ment l'escola primària. El meu pare, admi­nis­tra­dor de les fin­ques dels mar­que­sos de Muller i arren­da­tari de les del gene­ral Dolsa, neces­si­tava ajuda. Els pan­ta­lons llargs en subs­ti­tució dels curts em van con­ver­tir en pro­duc­tor, mot del sis­tema naci­o­nal sin­di­ca­lista fran­quista. Bé, i alguna cosa més. Fal­tava la “posada de llarg” política que el meu pare feia als joves.

Sota un gar­ro­fer gegant cen­te­nari d'una finca ran del poble, d'ombra aco­lli­dora per als vells en sor­tir a cami­nar, em va dir: “David, hem de par­lar! –m'havien avi­sat– Et faré unes con­si­de­ra­ci­ons bàsiques de política –mitja hora– per a quan s'era­di­qui la dic­ta­dura i el poble triï el seu camí. Saps que els Marca som repu­bli­cans, la millor forma de govern. Amb bons gover­nants, és per­fecta. El poble viu en lli­ber­tat. El 1873/74 va tenir lloc la curta vida de la Pri­mera República, i del 1930 al 1939, la segona, arra­bas­sada per la Guerra Civil. Punt. Ara, però, he de pro­cla­mar res­pecte per la monar­quia. Els Àustries i els Bor­bons, els últims temps de reg­nat van aug­men­tar dig­na­ment les empen­tes. No ho obli­dis! –volia par­lar, en va– Dels dos últims segles, els anys millors per a la page­sia i els pobles, en què no va fal­tar un duro, hi va haver feina, ordre i pau, van ser del 1923 al 1930, amb la dic­ta­dura de Primo de Rivera.” Plaf! Vaig que­dar xafat! L'actual movi­ment fa que ho recordi.

Si les monar­quies a Europa –excepte l'anglesa– han per­dut força o poder o bé s'han extin­git i a la resta del món han des­a­pa­re­gut les més anti­gues, aquí esce­ni­fi­quen una comèdia dramàtica, en què el pro­ta­go­nista, can­sat de fer comèdia, esgo­tat de beure, trem­par i riure, malalt, amb fami­li­ars en mans de la justícia per pre­sump­tes delic­tes tri­bu­ta­ris, mone­ta­ris i sub­orns, amb l'opor­tu­ni­tat magnífica per ple­gar i reti­rar-se a la sierra a collir romaní, es per­met que ens cas­ti­guin amb un reiet jove, amb bona salut, dis­po­sat a gas­tar sense fre els nos­tres diners i a sal­var la pàtria. La comèdia és digna d'un bon autor i les esce­ni­fi­ca­ci­ons, d'obra dramàtica d'estrena a París. Els dia­ris –tots– fan pena de veure i lle­gir. Al degà, l'endemà de la decla­ració d'abdi­cació, en por­tada i en les pri­me­res pla­nes van sor­tir arti­cles de la família edi­tora. I els altres mit­jans, per l'estil. La set­mana que acaba és per aver­go­nyir el més tole­rant. Molts caps han fet decla­ra­ci­ons dures, però en els actes no van obrir boca. Bé, sí, per men­jar exqui­si­de­ses fran­ce­ses, en el refri­geri de després de l'abdi­cació de dime­cres al Palau Reial. Ales­ho­res va ser el moment en què un petit grup de llançats van dir en un apart a Felip: “Li ofe­rim una esplèndida jubi­lació i cinc anys més d'estada a La Zar­zu­ela si es retira ara.” Estúpid no ho és, perquè som­ri­ent els va dir: “Ho agra­eixo. No puc reti­rar-me avui perquè fins demà no en seré, de rei, però el pre­ludi ja m'agrada!” Va sonar el seu mòbil: “Monar­quia? El rei?”, van pre­gun­tar, i ell va fer: “Sí! Digui, digui...”