Si tingués bons vassalls
Dijous passat, els gegantins televisors dels bars mostraven en directe la proclamació del nou rei, però ningú s'ho mirava. Una televisió encarada a la buidor és un espectacle una mica surrealista. Fins ara, Felip i la seva esposa venien de tant en tant a fer sopars a Barcelona amb grups de gent degudament seleccionada per poder captar de primera mà la realitat del país. Dijous, durant el seu passeig dalt del Rolls-Royce descapotable pels carrers de Madrid, feia la sensació que també saludaven gent degudament seleccionada. Després d'haver seleccionat els quadres del seu despatx, ara es veu que Felip està seleccionant l'equip de col·laboradors que li portaran l'agenda de la casa reial i vetllaran per la seva imatge. Aquest deu ser un dels aspectes més fatigants de l'ofici de regnar, haver de seleccionar-ho sempre tot, perquè res no grinyoli quan les televisions ho retransmetin a la buidor dels bars. Només faltaria seleccionar també els clients dels bars perquè, en comptes de xerrar de les seves coses, fossin més institucionalment lleials i prestessin més atenció a la pantalla, així l'espectacle sortiria rodó i tots plegats podríem alegrar-nos d'haver contribuït a projectar al món la imatge d'una Espanya unida però diversa, que també és un concepte una mica surrealista. Com que a la televisió sí que hi cap tot, posteriorment a l'orgiàstic i intergeneracional repartiment de petons al balcó del Palau Reial –no es veien petons més falsos d'ençà que en Leonid Brejnev es va morrejar amb l'Erich Honecker–, els espectadors hem pogut veure la cerimònia completa. No sabem qui va seleccionar els policies que van participar en l'ampli dispositiu per garantir la seguretat de la jornada, però devia ser algú que no s'havia llegit el discurs que havia de pronunciar Felip perquè, encara no havia acabat el seu missatge pretesament integrador, que ja l'estaven desmentint. Les imatges completes de la cerimònia ens mostren policies detenint, picant, i barrant el pas a ciutadans que simplement exhibien símbols republicans. La culpa és dels ciutadans, naturalment, que, en comptes de deixar-se seleccionar degudament pels experts en càstings i decorats, es dedicaven a practicar una cosa tan empipadora com és la llibertat d'expressió. I, al damunt, encara se'ls cola el president d'una comunitat autònoma díscola que degué saltar-se, no una, sinó totes les classes de selecció perquè va oblidar una cosa ben elemental: que l'hora dels aplaudiments hi és justament per aplaudir.
