la crònica
Guanyar i perdre
En els darrers dies, a tots els llagosterencs ens han felicitat molt. També a mi, encara que admeto que no em puc atribuir cap mèrit. El sorprenent ascens de l'equip de futbol a la segona divisió s'ha considerat una gesta extraordinària i ha despertat les simpaties que a quasi totes les ànimes solen suscitar les victòries de David contra Goliat. No deu haver estat el més corrent però jo també he rebut algun missatge més ambigu, més dubitatiu, com el d'un amic que em deia: “No sé si felicitar-te o donar-te el condol.” El meu amic és un home sensat que procura situar-se a una distància prudent de les fogositats de l'esport i sé perfectament on arrelen els seus dubtes. Se n'alegrava, és clar, perquè a tots ens agrada veure la gent que apreciem amb la felicitat a la cara, i les victòries en el futbol –sobretot quan esdevenen de manera inesperada i meritòria– n'hi fan pujar una bona dosi. Però en aquests darrers temps, al camp municipal d'esports llagosterenc, hi hem vist gent lamentable fent el mico i curts de gambals intentant impedir que un adversari servís de banda i una trepa de gladiadors buscant el cos a cos amb l'enemic. No és res insòlit, ni cap atribut exclusiu dels llagosterencs, sinó pràctiques més o menys corrents en l'apassionant món del futbol i aquesta és precisament la raó per la qual el meu amic no descartava la possibilitat de donar-me el condol. També vam veure com, a alguns dels afeccionats del Nàstic que vam acollir ara fa una setmana, els emergia la bèstia i eren posseïts per una fúria que feia basarda. També això són coses del futbol i d'aquests esdeveniments que desbaraten qualsevol intent d'equitat, que situen els uns i els altres en l'encegadora lògica de la guerra o ens aboquen a deliris com el que, una setmana després, encara viuen a la ciutat de Las Palmas. Però el meu amic ha vist Invictus, aquella esplèndida pel·lícula que narra com Mandela va utilitzar les passions esportives per cohesionar el país i li és fàcil imaginar que al meu poble gent de tots els colors, orígens, cultures i sensibilitats se n'han sentit partícips i ha crescut la percepció de comunitat i s'han repartit múltiples abraçades impensables. I això no deu ser dolent, especialment en temps tan dolorosos i, per tant, és natural que es plantegi felicitar-me. Tan natural com que li tornin a assaltar els dubtes quan veu com al Brasil una gentada es manifesta maleint la insensatesa d'haver destinat a l'organització del mundial recursos públics que les necessitats socials reclamen amb desesperació. I es pot imaginar que també al meu poble, ara, la precarietat i les angúnies han entrat a moltes cases i convé tenir tothora present les prioritats.
Ni ell ni jo sabem si hem guanyat o hem perdut, si cal compartir alegries o condolences, perquè no em parla del club de futbol, dels directius, dels jugadors i l'entrenador, indiscutiblement victoriosos i admirables, sinó de tots nosaltres. I nosaltres, com els brasilers si guanyen el mundial, tenim el cap massa ple d'aquesta felicitat efervescent i banal per pensar amb sensatesa.