Aforar un exrei?

'Aquesta és la pre­gunta que s'han fet la majo­ria dels cata­lans en lle­gir o escol­tar els mit­jans, de manera rei­te­rada, la pressa que hi ha al govern espa­nyol per afo­rar l'exrei Joan Car­les. Segons el pre­si­dent del govern Rajoy convé fer-ho de manera ràpida. (?!) Per què l'afo­ra­ment i també per què la pressa? És que el rei abdi­cat té fetes incon­fes­sa­bles de trans­gressió de la llei o és que pensa d'ara en enda­vant pro­ce­dir fora d'aquesta? Si no, perquè la pressa?

El poble pla­ner s'ha fet ressò del cas: “Un exrei d'Espa­nya no pot res­tar des­fo­ra­dat. I ara!”, deia una senyora ben ves­tida en una parada del mer­cat del Lleó de Girona. Cinc o sis li dona­ren suport: “És clar! Si volem ser euro­peus, hem de pro­ce­dir com ells. Que el fora­din!” La majo­ria van aplau­dir. La vene­dora de la parada pre­guntà: “Per on l'afo­ra­den? No deu ser pas dolorós, oi?” Una de llançada, amb cara de tenir estu­dis, ho va acla­rir: “És com un tatu­atge i l'exrei ho aguan­tarà. Amb la vida que ha fet, ha de tenir la pell com un cuiro!” apun­talà. Una altre féu: “Un diari en cas­tellà ha dit que els cata­lans volíem tro­bar-li les pes­si­go­lles! Si fos al nou rei, encara, però al vell? Déu nos en guardi, de posa-li la mà al damunt i tro­bar només que fofor, tovor i arru­gues”, rematà una d'espa­vi­lada que no s'arronsa per res (el seu marit és del PCC). Jo, que tenia encara 8 cli­en­tes al davant, m'atreví a inter­ve­nir-hi. El cos em dema­nava acció. Al final de l'esmor­zar, havia pres un cafè allar­gat amb un bon conyac, el que con­ver­teix el vul­gar cara­ji­llo en coñoji­llo. Estava a punt.

“Senyo­res! –vaig cri­dar–. Totes vostès saben el que és un dic­ci­o­nari. El de l'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans defi­neix l'infi­ni­tiu del verb així: ‘Afo­rar: Ava­luar mer­ca­de­ria. Medir la capa­ci­tat d'un vai­xell. Mesu­rar el cab­dal de fluid d'un con­ducte. Deter­mi­nar la capa­ci­tat de cabuda d'un local d'espec­ta­cles.' Ara bé, el mot afo­rat, el defi­neix així: ‘Afo­rat: Per­sona que es bene­fi­cia d'una juris­dicció judi­cial pri­vi­le­gi­ada. Amb el que hem arri­bat al melic del pro­blema.”

Llamp del cel! Em mira­ven com un apa­re­gut. “És d'El Punt!”, va dir una. “Escriu cada diu­menge des de fa molts anys i per l'expo­sició de flors fa els arti­cles de Flors i vio­les.” “Ostres! –vaig dir–. Gràcies al diari sóc algú!”

Si la mare dels ous que és el dic­ci­o­nari de la llen­gua no està d'acord amb les seves pròpies defi­ni­ci­ons i pro­clama acci­ons dis­tin­tes i con­tra­dictòries per a un mateix verb, què no deu fer de con­tra­dic­tori la massa semi­culta –no par­lem de la inculta– en un cas com aquest, en què la poca seri­e­tat d'una monar­quia anacrònica i inser­vi­ble con­trasta amb la fins ara sor­tida enda­vant cap a Europa que pre­te­nem el cata­lans. He de dir que molts lec­tors creu­ran que m'he inven­tat la con­versa de mer­cat, amb el tema dels fora­dats i que tot ple­gat és una diva­gació de la meva inqui­eta ima­gi­nació. Doncs no. Sem­pre ho endreço una mica, però va suc­ceir. Diven­dres pas­sat, el rei restà a Girona i més d'un li cer­cava el forat!