Autenticitat o estratègia?
a aquests nous lideratges i evitar
judicis precipitats. L'autenticitat només
es pot verificar
amb els fets
L'emergència de nous lideratges polítics en l'escena europea fa pensar. Figures que eren desconegudes en la vida pública s'han convertit en models de referència per a molts ciutadans, especialment joves. No em refereixo solament a lideratges de l'esquerra, també de la dreta. Aquesta emergència sorprèn i neguiteja els polítics tradicionals, perquè observen que la ciutadania desitja un altre discurs, una altra manera de fer, en definitiva, una renovació del pessebre vivent.
En preguntar a les persones que opten per donar suport a aquestes noves formes de lideratge social i polític, la resposta és pràcticament unànime: hi veuen autenticitat, coherència, congruència entre el personatge i el discurs, entre la posada en escena i la paraula dita. Aquest valor, l'autenticitat, és especialment estimat per les generacions més joves. No suporten el tripijoc, la falsedat, l'engany. En aquestes noves figures emergents, hi veuen aire fresc, una certa complicitat generacional i, sobretot, un recanvi a la vella i atrotinada classe política que associen directament amb la corrupció, l'opacitat i la mala gestió.
Amb tot, però, cal estar atents a aquests nous lideratges i evitar judicis precipitats. Entre el messianisme il·lús i la desconstrucció cínica, és bàsic donar-los temps, perquè només el temps ubica les figures al lloc que els correspon. Hi ha una generació esperançada en aquestes figures. Hi veuen la puresa ètica, el començament d'una nova era, el vector de futur d'Europa. Altres només hi veuen un vot de càstig, un avís seriós als qui sempre han ostentat el poder. També hi ha els qui veuen en aquest nou tipus de lideratges una operació de màrqueting molt ben dibuixada i representada, en la qual tots els elements, fins i tot aquells que semblen improvisats i frescos, han estat calculats fins al darrer centímetre per assessors d'imatge i enginyers socials.
Les valoracions es precipiten, però només el temps té la resposta. No sabem si som al començament d'una nova era política o bé som al final d'un món i aquestes figures solament són el símptoma d'un declivi que ens condueix a l'abisme. El que interessa, sobretot, en aquest debat, és la rellevància que té el valor de l'autenticitat. Només és creïble el líder autèntic, però la qüestió és com saber que és autèntic. Hi ha vertaders comediants de la paraula, orfebres de la prosa que dominen fins a l'excel·lència l'art de parlar i que fan la impressió a la ciutadania de ser autèntics, de cercar un món alternatiu, just, equitatiu i fraternal. La seva retòrica, que inclou, òbviament, elements paraverbals com ara la indumentària, el pentinat, la bossa, els texans, atrau, fins i tot, fascina, però hom es pregunta si l'emissor es creu, vertaderament, el que diu, si s'hi identifica o bé és solament un discurs estratègic que té, com a finalitat, persuadir els cansats, els avorrits i fastiguejats del pessebre actual.
L'autenticitat només es pot verificar amb els fets. Les paraules poden enlluernar, també les entrevistes televisives i la subtilesa d'un tuit, però solament a través dels fets es pot verificar si l'emissor és autèntic, si hi ha una voluntat transformadora. Ara per ara, doncs, cal donar un temps d'exploració i un vot de confiança. És massa d'hora per fer judicis precipitats.
als qui s'enlluernen, els convé una dutxa d'aigua freda; als qui condemnen des del ressentiment dels vençuts, els convé estar atents i aprendre. El xoc amb la realitat política institucional és dura i àrida. Només després del xoc podem veure si aquestes figures són un somni rousseaunià o bé un pragmatisme pensat.