‘Murdoch'

Quan la meva filla era petita era una gran fan d'en Doraemon, no ens en perdíem ni un capítol, i així vam descobrir que els repetien constantment. Els petits són entusiastes i potser ella no se n'adonava, o la repetició ja li agradava, però per als grans era una veritable llauna. Han passat els anys i ara és la meva sogra la que és una fan de la sèrie Murdoch i, per allò que diuen que la família que mira la tele unida roman unida, li solem fer companyia mentre la mira. I hem descobert que fan servir la mateixa tàctica de repetició que amb el gat blau que no té orelles, però molt pitjor, perquè allò al capdavall era fantasia. El que fan amb aquest inspector és de jutjat de guàrdia: en un lapsus de temps curt ja hem vist tres vegades la doctora Ogden, la seva xicota, a punt de ser penjada, i no l'acaben de penjar mai. I la programació de la sèrie no té ni ordre ni concert: en un episodi en Brakenridge rep una gran pallissa, quasi mortal, i no hem sabut mai més com s'ha recuperat. Em direu que això és una cosa petita, i és veritat, però la qüestió és saber per què es fa malament, si es pot fer bé. L'altra cosa és que ningú no se'n queixa. Queixar-se és cansat. Ara ens mobilitzem per les qüestions importants, i fem ben fet, però és també en les coses petites que es veu si un país funciona o no. Ara vénen temps de grans reptes. Estem ansiosos però tenim el cap clar. Estem fent un nou país. Com les mares gestants, que no esperen un fill, sinó que l'estan fent, creant, nosaltres també estem fent, creant, un nou país. I toca ser molt exigents, començant per nosaltres mateixos, i buscar sempre l'excel·lència, també en les coses petites, i no conformar-nos de fer-ho tot a mitges. Perquè, com ens deia sempre la meva iaia, que era molt llesta i en sabia un niu: fem-ho bé, que malament ja hi surt!