‘Murdoch'

Quan la meva filla era petita era una gran fan d'en Dora­e­mon, no ens en perdíem ni un capítol, i així vam des­co­brir que els repe­tien cons­tant­ment. Els petits són entu­si­as­tes i pot­ser ella no se n'ado­nava, o la repe­tició ja li agra­dava, però per als grans era una veri­ta­ble llauna. Han pas­sat els anys i ara és la meva sogra la que és una fan de la sèrie Mur­doch i, per allò que diuen que la família que mira la tele unida roman unida, li solem fer com­pa­nyia men­tre la mira. I hem des­co­bert que fan ser­vir la mateixa tàctica de repe­tició que amb el gat blau que no té ore­lles, però molt pit­jor, perquè allò al cap­da­vall era fan­ta­sia. El que fan amb aquest ins­pec­tor és de jut­jat de guàrdia: en un lap­sus de temps curt ja hem vist tres vega­des la doc­tora Ogden, la seva xicota, a punt de ser pen­jada, i no l'aca­ben de pen­jar mai. I la pro­gra­mació de la sèrie no té ni ordre ni con­cert: en un epi­sodi en Braken­ridge rep una gran pallissa, quasi mor­tal, i no hem sabut mai més com s'ha recu­pe­rat. Em direu que això és una cosa petita, i és veri­tat, però la qüestió és saber per què es fa mala­ment, si es pot fer bé. L'altra cosa és que ningú no se'n queixa. Quei­xar-se és can­sat. Ara ens mobi­lit­zem per les qüesti­ons impor­tants, i fem ben fet, però és també en les coses peti­tes que es veu si un país fun­ci­ona o no. Ara vénen temps de grans rep­tes. Estem ansi­o­sos però tenim el cap clar. Estem fent un nou país. Com les mares ges­tants, que no espe­ren un fill, sinó que l'estan fent, cre­ant, nosal­tres també estem fent, cre­ant, un nou país. I toca ser molt exi­gents, començant per nosal­tres matei­xos, i bus­car sem­pre l'excel·lència, també en les coses peti­tes, i no con­for­mar-nos de fer-ho tot a mit­ges. Perquè, com ens deia sem­pre la meva iaia, que era molt llesta i en sabia un niu: fem-ho bé, que mala­ment ja hi surt!