Velles lliçons del 1979 i el 1997

Les enquestes preveuen l'enfonsada de l'independentisme, però altres símptomes menys científics, si és que la demoscòpia té més de ciència que no pas d'especulació, permetrien apuntar que el Partit Nacional Escocès (SNP) encara no ha perdut la cursa. És molt difícil que la guanyi però no està condemnat a ser humiliat.

Un cop d'ull a la campanya dels referèndums del 1979 i del 1997 –quan els escocesos es van pronunciar, per primer i segon cop després de l'Acta d'Unió del 1707, si volien recuperar el poder de Holyrood– i la comparació amb la situació actual matisen les primeres paraules d'aquest text. El 1979, les enquestes i la percepció dels escocesos feien pensar que s'aprovaria la devolució. L'única incògnita –gran i rellevant– era conèixer-ne la participació. L'articulat de la llei de la consulta indicava que per aprovar la restauració d'un molt més que parcial govern nacional calia que el 40% del cos electoral votés sí. Ho va fer el 51,6% però la participació només va ser del 63,8%. El mínim requerit no es va superar. Una campanya curta, la divisió al camp del sí, amb el suport del laborisme però amb fuites cap al no, fins i tot un sector de l'SNP que cridava al boicot perquè només admetia la possibilitat de pronunciar-se sobre la independència, així com l'impacte de l'hivern dels descontents i la crisi galopant que es vivia, més canvis sobtats de posició de la premsa aleshores mes influent, van ajudar a tombar la iniciativa. La gent no tenia l'esperit per a canvis.

El referèndum del 1997 va ser quelcom manegat de dalt a baix. Els temps eren molt diferents: el laborisme hi feia costat, també l'SNP i només els conservadors s'hi van oposar. El home rule per a Escòcia es va aprovar. Què passa ara? Bé, la percepció malgrat els darrers sondejos és que hi ha hagut un moviment oscil·latori, de negatiu a positiu, cap al sí. La gran diferència entre el 1979 i el 1997 és que, si aleshores van ser els líders polítics i els mitjans de comunicació els que copaven el debat i centraven parcialment l'atenció ciutadana, ara les forces que l'atien són i sorgeixen des de la base, en les comunitats locals. I en això el sí es mostra més actiu i entusiasta. Que el seu impacte només arriba als creients? Probablement, encara que també els indecisos escolten. Per sobre de tot, les grans diferències entre el 1979, el 1997 i el 2014 és que avui, en el debat polític, tothom hi pren part. Cameron parla de “majoria silenciosa”, però més que callada el que passa és que para l'orella. I voti el que voti, serà difícil que s'equivoqui.

FALTEN 73 DIES