Tir al polític

Aquests últims dies hem llegit algunes notícies la coincidència temporal de les quals causa certa inquietud. Per una banda s'han crucificat quaranta-quatre alcaldes que han cobrat dietes irregulars. Estan passant per corruptes abans que els hagi caigut cap imputació i encara menys processament o condemna. La majoria tindran penes i treballs per demostrar que, en aquest cas, són més perjudicats que no pas responsables de les martingales descobertes. Paral·lelament, l'Audiencia Nacional, de moment, ha deixat impune el vergonyós setge al Parlament del 2011.

Els polítics, doncs, estan rebent per tots costats, l'ase dels cops de la crispació social. Ha passat en altres èpoques històriques i deu ser una constatació empírica de la teoria dels cicles. Ara toca odiar els nostres representants electes, fins que el desgavell que ordirem serà tan insostenible que començarem a enyorar-los, esperem que abans no sigui massa tard per adonar-nos que sense polítics es pot existir, però no pas viure organitzadament. Només cal submergir-se en les hemeroteques per veure com alguns discursos regeneradors d'avui són esgarrifosament similars a diatribes contra l'Estat liberal i la corrupció dels polítics demòcrates que es feien als anys trenta, i no pas precisament des de l'esquerra o el progressisme. El puritanisme sedueix, però no resol. D'entrada, perquè els polítics no són cap casta sinó uns personatges tan diversos i contradictoris (i uns quants, indesitjables) com la societat que els genera. Avui dia la prudència recomana callar davant de l'onada catàrtica, per no passar per defensor de l'establishment. Però ignorar que el món és un lloc on només poden aspirar a minimitzar els desperfectes és d'una candidesa perillosíssima. Versionant un acudit de Woody Allen, la política és com aquell parent que es pensa que és una gallina. Voldríem dur-lo al psiquiatre i curar-lo, sí, però necessitem els ous.