Els del mig

Encara em dura l'estu­pe­facció per la no-sentència del setge al Par­la­ment. I no estric­ta­ment per l'abso­lució, sinó per l'espe­rit.

Com que no es va poder pro­var que els 19 encau­sats van par­ti­ci­par en l'atac a la ins­ti­tució, a ulls de la justícia no hi va haver tal atac. Jo també hi era. I sí que hi va haver una volun­tat d'ata­car la ins­ti­tució bo i blo­que­jant-la. No només va ser una legítima mani­fes­tació anti­re­ta­lla­des, hi va haver quel­com més que ho fa insu­por­ta­ble: va ser un intent d'atu­rar el Par­la­ment i d'impe­dir que els repre­sen­tants de la ciu­ta­da­nia hi acce­dis­sin per votar.

Trobo lògic que si no hi ha pro­ves no es con­demni una per­sona, però costa d'enten­dre que a la sentència s'obviï que l'atac hi va ser. Ara bé, revi­sant les imat­ges aquests dies, vaig detec­tar, tres anys després, que hi havia dos bàndols enfron­tats: els afo­rats i els impu­nes. La justícia espa­nyola és tan garan­tista que tots dos col·lec­tius aca­ben gau­dint, a la llarga, de pri­vi­le­gis excul­pa­to­ris. Labe­rints dila­to­ris per a uns, indulgència per alarma social per als altres. Un delicte que acaba pres­cri­vint per aquí, una nego­ci­ació amb Can Vies per allà. I hom té la sen­sació que et vas des­a­fec­tant d'uns i altres.

Som els del mig. La sen­sació que si cobres en negre i t'enxam­pen tu sí que prin­gues, però si cre­mes un con­te­ni­dor també. Si qual­se­vol d'aques­tes dues coses les fas en soli­tari se t'aplica la llei de manera impla­ca­ble, en canvi si et tapa la trama o la tribu estàs més pro­te­git.

Els més grans defen­sors del sis­tema fent d'anti­sis­tema cor­rom­pent-lo, i els anti­sis­tema d'esprai sal­vats pel sis­tema que con­si­de­ren una farsa menys quan els abso­len, lla­vors és que la justícia acaba ven­cent.

I enmig els del mig, els prin­gats, però sense els quals ni uns serien afo­rats ni els altres impu­nes perquè sim­ple­ment el sis­tema, el que fos, no s'aguan­ta­ria per enlloc.