Diàleg, quin diàleg?

La vàlua de les persones acostuma a veure's retratada en els moments importants i davant les qüestions rellevants. En la petita història de les vides anònimes, un amic mai et deixa a l'estacada en un mal tràngol; de la mateixa manera, en la gran història dels pobles del món, a un líder se'l reconeix per la seva capacitat de posar-se al capdavant de la seva gent i fer camí en la construcció del futur. A Catalunya, hi ha actors polítics i, entre ells, alguns aspirants a liderar el país. Aquests actors es divideixen en dos grups: els que entenen l'anhel de sobirania del seu poble i l'acompanyen en el camí per decidir el seu futur el pròxim 9-N, i els que viatgen en sentit contrari, bé perquè no creuen en l'existència del poble català i per tant en el seu dret a decidir, o bé perquè no els interessa la seva decisió. En aquesta situació, el camí es fa llarg, les paraules, cada cop més buides. I la campiona de la buidor és la paraula diàleg. Si Catalunya vol exercir la seva sobirania i Espanya diu que no en té, que no la pot exercir i que si ho intenta prendrà mal, de què parlem? De com enganyem la gent? De com portem el ramat cap al corral? De com tergiversem les paraules igual que hem tergiversat la democràcia les últimes dècades? El diàleg és la base de la convivència i de la democràcia, és cert, però el diàleg entre iguals. El diàleg entre Catalunya i Espanya només és possible des del reconeixement mutu. No hi ha diàleg sense sobirania, no hi ha diàleg si no és d'igual a igual, no hi ha diàleg si no hi ha voluntat de parlar de tot. Si la relació entre Catalunya i Espanya no es pot construir partint de zero, el diàleg no té cap futur que no sigui imposar un criteri i una concepció sobre l'altre. Catalunya fa tres-cents anys que defensa el diàleg amb Espanya, però fa els mateixos tres-cents anys que Espanya demostra que és una via morta. Si això no canvia, i no hi ha cap indici que ho pugui fer, l'únic camí és el del 9-N.