La gran enganyifa

Cal sortir de la lògica del discurs oficial, que és el que repeteixen la majoria de mitjans de comunicació, per entendre què ha passat a Ucraïna aquests anys. Aquesta guerra ha estat una gran enganyifa. Una mentida que, com passa sempre en els conflictes bèl·lics, paguen persones innocents que ho perden tot, fins i tot el més preuat que tenim, que és la vida. Els morts, però, per a qui dissenya les guerres sense haver de prendre’s la molèstia de baixar al camp de batalla, són mers apunts comptables. De totes les estadístiques d’un conflicte, la menys important.

No és rellevant qui va començar aquest enfrontament, sinó per què va esclatar. Si ens ho mirem amb la perspectiva que dona la història, totes les parts tenien interessos. Ucraïna maldava per recuperar uns territoris que es donaven per perduts pels acords de Minsk, i per tenir la possibilitat de recuperar-los necessitava l’OTAN, que frisava per “eixamplar la base” engreixant la llista de socis fins a les portes de Moscou. Els russos no es poden permetre el luxe de tenir tropes de l’OTAN, i míssils, a un tir de pedra de casa. Si de passada aprofitaven la guerra per ampliar territoris i teixir obertament aliances que en temps de pau serien injustificables (Corea del Nord), oli en un llum.

Ara bé, qui ha guanyat més en aquesta guerra? Els Estats Units. Tant se val si es posen la màscara de Biden o la de Trump. Amb Biden, Europa va augmentar la seva dependència del gas liquat nord-americà, després que uns ucraïnesos, pel seu compte, volessin el Nord Stream, el gasoducte que garantia que, quan arribés la pau, Rússia i la UE podrien reprendre la relació energètica. Sense Nord Stream, Europa ha esdevingut un client captiu dels americans i del sobrepreu que paguem als russos per un gas que igualment els comprem després que algú pari la mà per liquar-lo. Una estafa als consumidors. Biden, el poli bo d’aquesta farsa, i la seva administració ja van collar els europeus perquè augmentessin la despesa militar. Ara arriba Trump, el poli dolent, i senzillament canvien el to i les maneres. Exigeix l’augment de la despesa, s’ofereix a comprar per quatre rals el Nord Stream per arreglar-lo (s’havia afirmat que no era possible) i, així, quedar-se el monopoli de la distribució energètica. Complerts els objectius econòmics d’aquesta guerra, que inclou que la reconstrucció d’Ucraïna la faran empreses estatunidenques perquè els americans són els que han avançat més diners a Zelenski, ja no paga la pena mantenir-la. Punt i final.

Els líders europeus es fan els ofesos, però han estat allò que es coneix com a còmplice necessari per a aquest teatret. Pobres i dissortats de nosaltres, ciutadans de peu, que som els que paguem la factura de tot plegat: paguem perquè hi ha guerra i ens diuen que això ho encareix tot, des del blat a la benzina; paguem perquè hi ha pau: els estats hauran d’emetre més deute o retallar l’estat del benestar –o les dues coses– per complir les exigències del voraç complex industrial militar nord-americà; i tot el que paguem de més va acompanyat, directament o indirecta, dels impostos corresponents que paguem a una classe política èticament i econòmicament corrupta, que acusa les veus dissidents d’agents de la desinformació. Qui té el monopoli per decidir quins relats són els veraços? Els mateixos que es beneficien del relat. Quina immensa trampa!

Trump i Biden són el mateix. Cada personatge és l’adequat per executar un pla que té per objectiu, finalment, reduir la llibertat dels ciutadans, fent-los esclaus econòmics d’un sistema que ens vol intel·lectualment pobres; que cada dia s’inventa evidències per reduir la nostra mobilitat (no pas la seva, molt més contaminant); que sotmet el continent a una pressió demogràfica que no regula perquè no vol, perquè la inseguretat, la por, és el millor instrument de control possible.

Hi ha una frase a Gladiator que es pot aplicar perfectament a Europa. Al film, l’emperador Marc Aureli diu: “Hi havia una vegada un somni que es deia Roma”, referint-se al somni d’un món ric intel·lectualment i promotor d’un cert concepte de civilització. Nosaltres podem afirmar que “hi havia una vegada un somni que es deia Europa”, però, com va passar amb l’Imperi romà, la burocràcia i els interessos polítics (que a la fi són els de l’elit econòmica) han portat aquest somni a la ruïna. Només una ciutadania desperta pot aconseguir retardar un futur tristament inevitable.