Per què l'acatament

Els par­tits polítics cata­lans, man­te­ni­dors de les fona­men­tals idees polítiques històriques amb arre­la­ment mun­dial, com ara el comu­nisme, el soci­a­lisme, el libe­ra­lisme, la democràcia cris­ti­ana i, fent els ulls gros­sos, s'hi podria incloure el repu­bli­ca­nisme, que real­ment és
un antic i pro­vat sis­tema de govern —no pas una idea política o bé una doc­trina—, de què la història recull èpoques bri­llants, des dels impe­ris medi­ter­ra­nis i de l'Ori­ent Mitjà fins a l'actu­a­li­tat. No crec, doncs, que sigui una aber­ració històrica incloure el repu­bli­ca­nisme en el grup de les ide­o­lo­gies.

Fins fa un segle, el lide­ratge monàrquic abso­lut i here­di­tari —sovint de trista memòria— és el que més ha abun­dat. Les revo­lu­ci­ons fran­cesa i russa i la pri­mera guerra euro­pea mar­ca­ren l'inici del des­cens defi­ni­tiu —lentíssim!— d'aquesta absur­di­tat basada en la sang here­tada. D'altra banda, convé recor­dar que el sis­tema monàrquic ha evo­lu­ci­o­nat ben poc i segueix amb els errors de base des de fa segles. Què dic segles? Mil·len­nis! No s'entén com encara pas­tu­ren en petits ramats pels prats verds de la tra­dició i la tolerància. El lema “la monar­quia regna però no governa” aca­barà amb els últims ves­ti­gis d'aquesta cosa que és com el dolor d'esquena: no se sap de què ve, però hi és!

Retrobo el fil! En par­lar de monar­quia el perdo. Tot aquest pre­ludi és per fer una pre­gunta que, amb ampli­tud i ben rao­nada, ningú con­testa: per què les ide­o­lo­gies de par­tits pun­ters agru­pa­des amb xifres nota­bles de segui­dors, a les regi­ons perifèriques com la nos­tra, han de tenir dependència del mateix par­tit ins­tituït a la capi­tal i aca­tar-lo?

Que el seu dis­curs sigui cal­cat i que hi hagi un con­tacte per­ma­nent, uns objec­tius comuns i uns pro­ce­di­ments afins —no necessària­ment exac­tes— i en el que és trans­cen­den­tal una mútua i deta­llada infor­mació, és cor­recte i pràctic. Ara bé, per què els par­tits cata­lans són una mena de sucur­sal bancària en què el direc­tor té firma i poders però no pot pren­dre cap mena de decisió que pugui afec­tar la caixa? En el cas de la cre­uada que està por­tant a terme el pre­si­dent Mas, quan demana opinió, ajuda, com­prensió o tan sols ànims, els caps des­pis­ten, fan el sord o mani­fes­ten haver-ho d'estu­diar, quan la rea­li­tat és que han de con­sul­tar la cen­tral, que aquests ho vegin en una reunió de caps i després comu­ni­quin la decisió i reco­ma­nin prudència. Quan arriba l'auto­rit­zació, el cas ja ha mort. En fer-me gran, he sumat experiència: el més impor­tant és dir; el que sigui, però dir.

Inqui­rir o pre­gun­tar és lent o inútil. La política i els seus com­po­nents i deri­vats, que hau­rien de ser diàfans i ràpids, amb dependència madri­le­nya són lents, inse­gurs i can­vi­ants, i si es tracta de quel­com rela­ci­o­nat amb la inde­pendència, inde­fi­nits i eme­sos amb parai­gua. M'abs­tinc de qua­li­fi­car-ho. També és maco!