Oasis

El meu home i jo ens vam pas­sar més de vint anys per­se­guint una qui­mera: una casa silen­ci­osa. Ens en van ofe­rir una, on Jesu­crist va per­dre l'espar­de­nya, que pin­tava bé: una ruïna, però això no ens impor­tava, valoràvem que estava lluny de la civi­lit­zació –i dels súpers–. Però men­tre ens la miràvem satis­fets i ja ens hi vèiem, va pas­sar just per sobre els nos­tres caps un avió fent tre­mo­lar la terra i les parets de la masia, amb un estrèpit colos­sal. Ens ho vam dei­xar córrer, no cal dir-ho. També vam viure en una casa molt bonica, en una urba­nit­zació, i tot hau­ria anat molt bé si no hagués estat per les obres eter­nes dels veïns i la mania de tallar la gespa a totes hores. Ara vivim en un dels car­rers més tran­si­tats i habi­tats de Girona, i us faríeu creu dels avan­tat­ges de tenir doble vidre a les fines­tres. Això sí, a l'estiu és com­pli­cat. Se sen­ten els veïns, i he de dir que m'agrada molt sen­tir les veus dels nens petits, que tot de cop un dia ja con­fe­gei­xen fra­ses, i m'agra­dava sen­tir el soroll dels plats i els gots quan en alguna cuina paren taula, i m'agra­dava molt sen­tir una veïna que, a l'hora de la mig­di­ada, s'ho pas­sava molt bé. En canvi no m'agrada gens, gens, però gens, i em fa posar de mal humor, sen­tir teles molt for­tes, ràdios, música estri­dent i con­ver­ses de mòbil a tot volum.

Penso tot això perquè l'altre dia vaig anar a Madrid en un AVE i vaig aga­far seient al vagó silenciós. Quina mera­ve­lla. Ini­ci­a­ti­ves com aquesta et fan tor­nar la fe i l'espe­rança en la huma­ni­tat –i en la Renfe!–. Després d'anys i anys de viat­ges infer­nals, la Renfe ens regala un tros­set d'oasi al mateix preu d'un viatge-penitència. Perquè la majo­ria de viat­ges en tren fa anys que són un cal­vari peni­tent, obli­gats a sen­tir la música que surt dels auri­cu­lars txumba-txumba, i les con­ver­ses ano­di­nes –ara arribo, vine'm a bus­car–; de nego­cis –has rebut el con­tracte?–; de fes­teig –és que no em fas cas...–. Ara que ho hem tas­tat, en volem més: més tra­jec­tes, més hora­ris, més vagons, per eixam­plar l'oasi i fer una mica real la qui­mera.