Les paraules invasores que ens mengem

aig demanar en un dels meus hostals de capçalera (Casa Pelaio) que em posessin una tapa d'albóndigues que vaig veure molt apetitoses. Què vaig haver dit?! En un segon em vaig penedir de no haver optat pel recurs fàcil de dir “posa'm això”, assenyalant amb el dit la safata. Aviat vaig tenir clavades les fletxes verbals dels hostalers i clients que no podien acceptar que jo, que he de ser una defensora de la llengua, no demanés correctament pel seu nom aquelles boletes de carn picolada guisades. Albóndigues és una paraula repudiada per la seva procedència castellana i havia d'haver dit “mandonguilles” (que tampoc sembla molt nostrada) o “pilotilles”. Lliçó apresa. I reflexió per fer. Mira que n'hi arriba a haver, de noms de plats que agafen el seu nom de llengües invasores i que tothom anomena amb naturalitat i que omplen les cartes dels restaurants. Un exemple ben estès: el Parmentier. Que ben bé es podria anomenar trumfes xafades, que és el que és i com se n'ha dit de tota la vida a pagès i a la ruralia. I, en canvi, muda molt més anomenar aquest plat com els francesos, que el van batejar amb el nom del paio que fa un parell de segles va introduir la patata al refinat país veí. Un altra intromissió lingüística del francès: el foie (si en demaneu, pronuncieu-ho fuà perquè us entenguin), que no és res més que el fetge, però que si és d'ànec (aviram molt comuna als corrals francesos) es converteix en foie. També és ben normal, tolerat i promocionat servir i menjar steak tartar, vocable ben distant de la nostra llengua, adoptat de l'anglès. Un plat, molt bo, que ben bé podríem anomenar pasterada de carn crua picolada i amanida. I seria ben entenedor. Però a les cartes dels restaurants llueix més escrit en anglès. També tenim el plum cake, anglicisme, que es veu que vol dir pastís de prunes, que serveix per anomenar aquests pastissos de pa de pessic amb trossos de fruita, siguin o no prunes. Repassant les cartes dels restaurants i els llibres de receptes en trobaríem a cabassats, de paraules invasores al món de la gastronomia. Sempre s'ha dit que amb el menjar no s'hi juga, però amb el nom de les coses de menjar es fan molts jocs de paraules. Ah! les boulettes de viande, per dir-ho fi en francès, de Casa Pelaio són molt bones. Això és el que val.

V