Dimissions

La recent dimissió d'Oriol Pujol amb setze mesos de retard –setze mesos de càrrec i silenci– pot ser comprensiva del punt de vista personal, però políticament és una disfunció de mal justificar. Si la justícia no és del tot satisfactòria quan és massa lenta, la dimissió tampoc no és democràticament saludable si arriba massa tard. L'art de la dimissió no ha estat mai el fort de la nostra classe política –no li troben la gràcia– i hem esdevingut el país de les grans dimissions perdudes. De les forçades per causes judicials, però també de les de pura base política. Sempre he pensat que per la manera que el president Mas havia convocat les darreres eleccions (només al cap d'un any) i amb la demanda explícita d'una gran majoria, davant del resultat obtingut aquella nit no podia fer altra cosa que presentar la dimissió. Era una situació de manual, un ritual, del meu punt de vista, necessari. Vull pensar que, en la intimitat, un demòcrata com ell ho tenia clar. Es va optar per no fer el gran gest i construir una majoria de govern estable amb l'argument que hi havia prou coincidències amb els objectius finals. D'acord, perfectament legítim, però potser si el president s'hagués sotmès a aquell tràngol difícil avui la seva autoritat moral i política seria inqüestionable. En la història de la política el retorn del dimissionari sol ser un esdeveniment emocionant: no hi ha res com algú amb grans ideals que ha assumit el seu somni frustrat, però que –més vell i més savi– torna per fer-lo possible a la segona oportunitat. Una bona dimissió a temps sol augurar un retorn esplendorós. Als inicis de la transició, el lideratge de Felipe González va agafar una embranzida extraordinària quan va renunciar a la reelecció com a secretari general del PSOE el 1979 perquè ja no podia compartir els principis marxistes del partit. D'aquella renúncia inesperada en va sorgir el capital polític que González va preservar durant més d'una dècada. De vegades en la renúncia hi ha l'aval.