Malaguanyat futbol

El FC Bar­ce­lona ha pagat 81 mili­ons d'euros pel fit­xatge de Luis Suárez. El fut­bo­lista uru­guaià va ser san­ci­o­nat per la FIFA per haver mos­se­gat durant el mun­dial del Bra­sil el defensa italià Gior­gio Chi­e­llini. Suárez és rein­ci­dent. Acu­mula 26 par­tits de sanció per dos fets sem­blants a Holanda i Angla­terra i per insults racis­tes a un rival del Manc­hes­ter Uni­ted. El seu fit­xatge ha gene­rat poc renou entre el bar­ce­lo­nisme i la dis­cussió ha estat sobre la justícia de la sanció de la FIFA, que l'ha des­ter­rat del fut­bol fins a l'octu­bre. A l'Uru­guai, a Suárez el van rebre com a un heroi, el pre­si­dent del país el va anar a veure a casa seva i li va ofe­rir una residència ofi­cial perquè pogués pair l'afront.

Fa un parell de tem­po­ra­des, l'entre­na­dor del Reial Madrid José Mou­rinho va ficar el dit a l'ull del segon entre­na­dor del FC Bar­ce­lona Fran­cesc Vila­nova i, al cap d'unes set­ma­nes, al San­ti­ago Ber­nabéu hi havia pen­jada una pan­carta ben grossa i ben feta en què es lle­gia “el teu dit ens asse­nyala el camí”.

Qui més qui menys sap que Qatar no és un país democràtic i que no ha sig­nat la Decla­ració Inter­na­ci­o­nal dels Drets Humans. Els afi­ci­o­nats al fut­bol, a més, estan al cas de l'escàndol de cor­rupció que envolta la seva desig­nació com a seu del mun­dial del 2022 i que les con­di­ci­ons en què tre­ba­lla entre 80 i 85 per cent de la població, que és estran­gera, són d'escla­vatge, segons la denúncia de Human Rights Watch. Tot i això, els culers, homes i dones, no tenen cap incon­ve­ni­ent a ves­tir-se la samar­reta blau­grana que fa pro­pa­ganda d'aquest Qatar i ni a com­prar la nova de cada any als seus fills i filles i dei­xar que se la posin i la llu­ei­xin per anar a escola.

Més. Les quei­xes dels afi­ci­o­nats pels preus de les entra­des dels par­tits, d'una final espe­ci­al­ment, són tan gene­rals i nom­bro­ses que la con­seqüència més nor­mal seria que no les anes­sin a com­prar. Però no, resulta que sem­pre se'n dema­nen més de les que els clubs són capaços de satis­fer.

Podríem seguir posant exem­ples d'acti­tuds tan con­tra­dictòries i incom­pren­si­bles i no aca­bar-nos-les. Algú podria pen­sar-se que aquest com­por­ta­ment es cir­cums­criu al fut­bol pro­fes­si­o­nal i en uns clubs molt deter­mi­nats la passió pels quals des­borda tota lògica i que no pot ser ana­lit­zada des de la raci­o­na­li­tat. No és veri­tat. N'hi ha prou amb obser­var quins cap­te­ni­ments hi ha en un qual­se­vol par­tit de fut­bol, sigui de la cate­go­ria que sigui, sigui ofi­cial o sigui amistós.

El cap de set­mana pas­sat es va fer a Calaf l'onzena edició del tor­neig 3 x 3 de fut­bol. Des de diven­dres a la tarda fins a
diu­menge al ves­pre, es van jugar par­tits de 10 minuts de durada en un recinte de 10 per 15 metres amb unes por­te­ries d'una mida sem­blant a les de l'hoquei sobre patins. Hi van par­ti­ci­par 53 equips de totes les cate­go­ries, des de vete­rans fins a pre­ben­ja­mins, homes i dones. És un esde­ve­ni­ment extra­or­di­nari per a Calaf i els seus vol­tants. Doncs bé, a banda dels crits i les esbron­ca­des als àrbi­tres i les pica­ba­ra­lles entre juga­dors que són per­fec­ta­ment ima­gi­na­bles, resul­tava fas­ci­nant veure com, en l'espai d'uns pocs minuts, una mateixa per­sona podia tenir com­por­ta­ments i opi­ni­ons radi­cal­ment opo­sa­des en funció de si actu­ava com a juga­dor, com a pare de juga­dor o com a afi­ci­o­nat neu­tral.

La con­clusió a què hem d'arri­bar de manera forçosa és que som davant de pro­ble­mes irre­so­lu­bles. El pro­blema del fut­bol, dels com­por­ta­ments en el fut­bol, a dins i fora dels ter­renys de joc, és el fut­bol mateix, vull dir les per­so­nes que el juguen, l'orga­nit­zen, el diri­gei­xen i el seguei­xen. I és una llàstima perquè el fut­bol seria un vehi­cle for­mi­da­ble d'edu­cació, soci­a­lit­zació i inte­gració.