Manifests

Segur, ha estat la set­mana dels mani­fests, des de la giro­nina crida d'alcal­des i regi­dors a favor del dret a deci­dir, pro­mo­guda per aquest diari i sig­nada per un miler de càrrecs elec­tes, fins al dego­teig de decla­ra­ci­ons madri­le­nyes, ati­ada per supo­sats intel·lec­tu­als de divers pelatge. Res de nou sota el sol, quan ara es sap qui mou les adhe­si­ons i les mani­fes­ta­ci­ons d'uns i altres.

Des de casa, és bo com­pro­var que excàrrecs muni­ci­pa­lis­tes seguei­xen mobi­lit­zats, ben cofois de ser­vir el país. Amb tot, una llista d'adhe­rits en què no hi sobra ningú però hi fal­ten molts noms, pre­ci­sa­ment en un moment en què no es pot bai­xar la guàrdia. El mani­fest és públic i caldrà moti­var sig­na­tu­res que hi són impres­cin­di­bles.

Des de la capi­tal mesetària, dues decla­ra­ci­ons de signe ben dife­rent, tot i la coin­cidència final en els objec­tius. Una cin­quan­tena d'una banda i una tren­tena d'una altra par­len de la secessió de Cata­lu­nya i adver­tei­xen del perill que sig­ni­fica per­me­tre deter­mi­nats exer­ci­cis democràtics. La España una y indi­vi­si­ble és, per a ells, signe d'iden­ti­tat, des de la defensa de posi­ci­ons immo­bi­lis­tes (Libres e igua­les) o des de la pro­moció de refor­mes cons­ti­tu­ci­o­nals (Una España fede­ral). Tal­ment, una volun­tat unitària de tor­nar Cata­lu­nya a la cleda.

Amb tot, els mani­fests arri­ben tard, quan el debat ha superat aquesta fase. Sar­to­rius i com­pa­nyia han expres­sat uns sen­ti­ments que fa anys s'espe­ra­ven i Suárez Yllana i cone­guts han escrit sobre paper blanc allò que molts ja sabíem. Unes apor­ta­ci­ons a tenir en compte quan es pas­sava el ribot per l'Esta­tut català o quan es reco­llien sig­na­tu­res con­tra la seva redacció, però fora de lloc quan hem avançat, i força, en l'exer­cici del dret a deci­dir que figura en l'adn de tota comu­ni­tat naci­o­nal.

Per si no en teníem prou, Iceta i els seus es mani­fes­ten per un dret a deci­dir dins un ordre (el seu ordre), sem­pre que els que manen al par­tit soci­a­lista –es diguin Susana Díaz o Pedro Sánchez– aflui­xin el morrió que el PSOE tem­pla amb arrogància.

Tants mani­fests, per a què?, per a qui?