‘Ola, ola'

Tor­nem a la cita d'aquest estiu, pot­ser una mica més tard que d'altres vega­des (qüestió d'un juliol molt plujós, vés a saber) però ja els tenim aquí, Ola, ola deixa un tes­ti­moni gràfic de les plat­ges de tot el lito­ral de la península Ibèrica. Bé, tot això ho sem­bla si no t'hi fixes gaire, la veri­tat, però, és que en l'edició i en la tria de per­so­nat­ges que apa­rei­xen hi ha una clara volun­tat de retra­tar una deter­mi­nada Espa­nya.

El for­mat per uni­for­mit­zar cadas­cun dels muni­ci­pis del lito­ral no pot ser més ben tro­bat: sobre el mapa apa­reix un d'aquests tova­llons de paper de xirin­guito, de paper fi i un vora­viu ver­mell que amb prou feina eixu­guen res, més aviat tenen tendència a escam­par l'oli i el greix per la taula i les cadi­res; una tro­ba­lla: estan entre nosal­tres des dels anys 60 mal­grat el qüesti­o­na­ble ús.

Així veiem un d'aquests tova­llons sobre Cata­lu­nya amb un escrit en bolígraf blau que posa “Costa Brava, Llo­ret de Mar” i ens endin­sem a la sorra d'una platja plena de tipus tatu­ats, més ben dit gui­xats a jut­jar pel poc espai de pell lliure de tinta que tenen, amb ulle­res de mirall i que ense­nyen unes neve­res de plàstic ple­nes de gel, cer­vesa i licor. El tema sem­pre és si lli­guen, com s'ho fan, amb tota mena de bes­ti­e­ses que rega­len a la càmera com sal­tar enrere amb un mor­tal, tirar-se en planxa a l'aigua i evo­lu­ci­ons simi­lars. Jo he anat molts cops a la platja de Fenals a Llo­ret i els asse­guro que no hi ha cap d'aquests grups d'indi­vi­dus fent el pena d'aquesta manera, però natu­ral­ment la intenció del repor­tatge és dei­xar tots els habi­tants de les plat­ges com uns curts de gam­bals tant si són del nord com del sud.

Uns altres per­so­nat­ges que no fallen són famílies: avis, fills, nores, néts, xico­tes i xicots d'uns i altres; l'espe­ci­a­li­tat d'aquest grup és mos­trar el que por­ten de men­jar. És meri­tori com arri­ben i es plan­ten a la sorra, tal­ment com si fos­sin al men­ja­dor de casa, mul­ti­tud de neve­res car­re­ga­des amb cer­vesa i tota mena de refres­cos, per fer san­gria (en la meva modesta experiència només n'he vist beure a aque­lles famílies i als gui­ris). Les dones es delei­xen per obrir tup­pers i mos­trar pollas­tre amb xam­faina (en diuen pisto) trui­tes de pata­tes, macar­rons, carn arre­bos­sada i tota mena de plats grei­xo­sos, la qual cosa no és d'estra­nyar, ja que no hi ha ni un per­so­natge prim a la colla com no sigui un infant petit, les dones són volu­mi­no­ses, braços com per­nils; els homes, amb uns ven­tres pro­mi­nents. Tot i la gran quan­ti­tat de men­jar que tenen, ja han dinat, perquè mol­tes vega­des juguen a car­tes o al dòmino, de manera que es plan­ti­fi­quen fins el que el sol es pon, segu­ra­ment per sopar també, i així s'asse­gu­ren de no tenir veïns moles­tos o, si en tenen, són tan soro­llo­sos com ells.

El ter­cer objec­tiu d'aquests docu­men­tals d'estiu són els avis; suposo que van tro­bar aquesta línia a mesura que ana­ven fil­mant i visi­o­nant el mate­rial. S'ha de dir que són col·labo­ra­dors entu­si­as­tes, des­co­nei­xen total­ment el pudor o la ver­go­nya; els ado­les­cents, al cos­tat d'aquests vene­ra­bles anci­ans sem­blen mon­ges ursu­li­nes. El reper­tori d'acu­dits picants, bro­mes puja­des de to, balls, càntics, i la forma com es fan l'aleta els homes i les dones són més pròpies dels pri­mers anys de l'ado­lescència que no pas de la senec­tut, però se'ls veu tan con­tents, homes i dones car­re­gats d'or: anells, braçalets, pen­jolls, i rient com brètols de les cri­a­tu­ra­des que fan que per més que ho veig no hi dono crèdit i no m'ima­gino cap meu avi fent l'ase d'aquesta manera; pot­ser eren una mica massa dramàtics, això també.

La crisi deu haver decan­tat el càsting dels habi­tants dels les plat­ges, així ningú té enveja d'aques­tes jor­na­des vora el mar, però hi ha un rere­fons maligne en això que tots som iguals. Si miren Piel que­mada, de José Mª Forqué, veu­ran que els pobres dels anys 60 tenien dig­ni­tat.