La lluita dels mestres illencs
Una societat es mesura per la valoració i l'estima als mestres. Des de la nit dels temps, totes les civilitzacions han admirat els mestres, persones que ensenyen i són seguides pels seus coneixements i la seva trajectòria personal. En la nostra història recent, cada període de progrés, llibertat i ambició cultural, ha tingut un esforç global vers l'escola i l'educació. Tot això és forca visible als segles XIX i XX. Són mestres Sòcrates, Leonardo, Newton i Pompeu Fabra, així com la munió d'educadors que han alfabetitzat els nostres avantpassats o ens han educat a nosaltres a l'escola. El record i l'exemple dels mestres és profund en la formació de tots.
Els mestres han estat bàsics en el redreçament cultural de Catalunya des del segle XIX, han completat l'esforç popular i ampli, interclassista de la Renaixença amb la paral·lela acció ferma en els fonaments econòmics. Al llarg del segle XX hi ha una continuïtat cultural creixent dels mestres a partir d'iniciatives amb permanent reciclatge també mercès a l'acció extraordinària de la Mancomunitat. La il·lusió col·lectiva del 14 d'abril del 1931 inicia l'eclosió de la catalanitat política i cultural més explícita amb la República. El magisteri, els mestres, foren actors principals. A tot l'àmbit d'arrel catalana es despertà una esperança truncada pel triomf de la dreta espanyola colpista amb la Guerra Civil.
L'actuació sòlida, inicialment petita, de destacades personalitats més el retorn progressiu d'espais de llibertat guanyada sota el franquisme van aplanar la recuperació de la normalitat escolar de la llengua i la cultura en el conjunt dels Països Catalans, amb graus diferents, certament. El camí vers la normalitat mai no va agradar al PP i al PSOE, ambdós van posar dificultats sempre que van poder, però és amb un PP que vol manar anys i panys, a partir d'un Aznar exaltat, que tot s'agreuja, en veure un PSOE desnordat, un PSOE que ha deixat de ser una esquerra moderada crítica i honesta.
El català com A llengua vehicular, la cultura específica de cada un dels territoris es normalitza, i a poc a poc es consolida o recupera terreny.
Aleshores, un alertat PP, amb el silenci còmplice del PSOE, surt a destruir-ho tot. L'estratègia serà ferir la llengua i la cultura catalanes on puguin: ràdio, televisió, premsa i, naturalment, l'escola, tot defensant un espanyolisme centralista de dreta extrema que nega el dret a ser a la resta. El cop l'executà el govern de Bauzá, abans el mateix PP disparà a la Franja amb l'esperpent del Lapao o amb l'ànim genocida evident al País Valencià o usant la constitució espanyola contra la immersió lingüística.
Els mestres de les Illes van dir prou. La vaga de fam de Jaume Mestre ha donat la volta a mig món. Els mestres illencs han dit no a la ignorància, la violència i l'estultícia. Notícia internacional, és la pitjor propaganda turística tenir un govern que s'enfronta a la seva pròpia comunitat educativa, els mestres que estan amb els nens. El PP estatal vol acabar aquest episodi, pensa com en Bauzá, però no ho pot fer veure.
La victòria l'han aconseguit. Molts illencs per primera vegada han trencat amb les raons de la por i de l'amenaça. Al segle XXI les Illes no poden tenir un govern sectari, no dialogant, agressiu. El PP d'en Bauzá és un llast per al present i el futur de les Illes. És una rèmora educativa, econòmica i cultural. Els mestres de les Illes, com els de tots els temps, han educat i eduquen els ciutadans amb el seu coneixement i la seva actuació.
