Infinit

Un dels llibrets meravella de la temporada ha estat Infinit, de Gabriel Josipovici, una petita joia amarada d'humor subtil i una reflexió sobre els mecanismes de la creació artística. Tancredo Pavone, un noble sicilià, un autèntic dandi, és un murri genial, tot un personatge. Si coneixen algun entès en música (és el recurs que, pobre de mi, he hagut de fer servir jo mateix) de seguida els explicarà que la història es basa en un personatge real, Giacinto Scelsi, segurament el més enigmàtic i fascinant dels compositors del segle vint. Com que sé que compraran el llibre no els haig de dir res més. O potser només dues cosetes. La primera és la convicció del paper transcendent, profètic, il·luminador que, com en els romàntics, s'atorga a l'artista, l'únic capaç d'extreure meravella a qualsevol retall de vida o natura. A la novel·la queda dit així: “Sentit de la meravella... sense sentit de la meravella la vida no és res. Sense sentit de la meravella som formigues. Tot el que ens envolta és motiu de meravella, va dir. Una dona. El seu colze. El seu canell. Un arbre. Les fulles. L'olor. Un so. Un record. I la persona que ens pot ajudar a meravellar-nos és l'artista.” El lector ja endevina que el gran Tancredo Pavone era un sensual, potser un faldiller, però també una ànima inquieta i sensible. El protagonista va passar per algunes de les grans calamitats històriques del segle vint. Per això, més enllà de la composició musical, va haver de reflexionar sobre la manera com les calamitats històriques se'ns tiren sovint al damunt de la manera més aparentment trivial. El compositor va viure en pròpia pell com la lleugeresa –per no dir-ne la ignorància– amb la qual la majoria de gent circula pel present sense consciència del passat històric esdevé, sovint, fatal. Ho diu amb un aforisme que convindria aprendre de memòria: “La lliçó bàsica de la història és que ningú aprèn les lliçons de la història. I com que ningú aprèn les lliçons de la història aquesta tampoc l'aprenen.”