El viatge

Les noves tec­no­lo­gies han revo­lu­ci­o­nat els viat­ges. Fins fa poc, quan un fami­liar o un amic tor­nava de vacan­ces, calia tro­bar una excusa per esqui­var la llarga sessió de fotos amb què com­ple­men­tava expli­ca­ci­ons i anècdo­tes. Avui això s'ha resolt perquè els fami­li­ars o amics van obse­quiant-nos a cada moment amb tot de fotos i expli­ca­ci­ons, jo sos­pito que a vega­des fins i tot abans que comen­cin a recórrer el lloc on han arri­bat o abans que comen­cin a visi­tar el museu o el monu­ment de què ens par­len. Com que a més, fins que la tec­no­lo­gia no avanci avui de moment toca escriure, sovint les expli­ca­ci­ons són més cur­tes. Dues o tres rat­lles, una piu­lada, un avís amb la indi­cació que ja t'ho expli­carà quan torni. Una imatge, com és sabut, val més que mil parau­les, però, carai, haver d'escriure gaire per expli­car tot el que s'està veient!

Però les noves tec­no­lo­gies han por­tat també un altre pro­blema. Fins fa poc, quan un fami­liar o un amic tor­nava d'un viatge, tot­hom li pre­gun­tava què havia vist. Avui ja ho sabem molt abans de veure'l. Ho sabem tant, que no és estrany que ara qui fa les pre­gun­tes sigui el que se n'ha anat. I sovint en fa tan­tes que, més d'un cop, sem­bla també que ens faci un exa­men per com­pro­var si hem mirat tot el que ens envi­ava, no dia a dia, sinó hora a hora. No em sorprèn, doncs, que la gent dis­treta com jo sovint con­fon­guem fotos, viat­gers i viat­ges. Si mal­grat aquesta fami­li­a­ri­tat o amis­tat, pogués haver-hi una mica de com­prensió humana, podríem dir al fami­liar o amic que ens deixés un moment en pau per obrir el mòbil i repas­sar tot el que ens ha anat envi­ant. Però no ho gosem fer perquè l'ofendríem i perquè, com també sabem, de com­prensió humana n'hi ha més aviat poca. I a vega­des tot això és encara pit­jor perquè quan viat­gem anem a tants de llocs i volem veure tan­tes coses, que no és estrany que el fami­liar o amic viat­ger s'equi­vo­qui en les seves expli­ca­ci­ons poste­ri­ors i acabi par­lant de monu­ments, de museus o de llocs que els que l'hem anat seguint sabem que no són com explica. Jo n'he sen­tit que s'equi­vo­ca­ven de mig a mig quan tor­na­ven a reex­pli­car-te coses que havien vist en el seu viatge. La solució seria que ells també repas­ses­sin abans de començar a xer­rar tot el que ens han anat envi­ant o que recu­les­sin i fes­sin el viatge per segon cop. Però avui ningú no té temps. I aques­tes coses no es poden dir tam­poc sense el perill d'ofen­dre. Sí, tots avui viat­gem molt. I tal com venia a dir Mon­taigne, siguem on siguem fa l'efecte que no sabem ben bé on hem anat, però que sem­pre som lluny de casa.