Veu ferma

Fins ara el diari escrit ínte­gra­ment en català de més llarga vida havia estat La Veu de Cata­lu­nya, nas­cut el 1899 i des­a­pa­re­gut el 1937. Va sor­tir durant 38 anys deter­mi­nants pel crei­xe­ment i la des­closa del cata­la­nisme cul­tu­ral i polític. Els nos­tres ben fusi­o­nats Avui, apa­re­gut el 1976, i El Punt, del 1979, són ben a prop de superar aquest rècord històric de lon­ge­vi­tat de la premsa ple­na­ment cata­lana. Hi arri­bem en una etapa que també és clau pel progrés naci­o­nal vers fites més ambi­ci­o­ses que aque­lles aconduïdes amb fer­mesa per La Veu. Saber què era i com era aquell diari con­tri­bu­eix a enten­dre l'evo­lució de la nació, la gent i les ins­ti­tu­ci­ons fins que tot va anar-se'n en orris amb la guerra del 36. Des de fa unes set­ma­nes tenim la sort de poder apro­fun­dir en el conei­xe­ment d'aque­lla veu periodística que fou silen­ci­ada gràcies a l'exhaus­tiva història que ha publi­cat el pro­fes­sor Josep Maria Figue­res a l'Edi­to­rial Base. Inves­ti­ga­dor tenaç, minuciós, eru­dit, un pou de savi­esa docu­men­tal i docu­men­tada, Figue­res ha posat al car­rer una obra que per­met treure mol­tes lliçons d'un diari vin­cu­lat a la Lliga de Prat de la Riba i de Cambó, però que influïa més enllà dels cer­cles d'aquell gran par­tit dels cata­la­nis­tes con­ser­va­dors que fou objecte de la tesi doc­to­ral d'Isi­dre Molas, un altre acadèmic rigorós i eru­dit. La Veu va asso­lir èxits de difusió admi­ra­bles si ate­nem els mit­jans de l'època. Era el diari en català amb els tirat­ges més alts de l'època. Es podia tro­bar en punts de venda de París, Madrid, Por­tu­gal, l'Argen­tina i Cuba, entre altres indrets, a més de les prin­ci­pals ciu­tats de les ter­res de llen­gua cata­lana. En la tesi de Fran­cesc Espi­net, uni­ver­si­tari també per­se­ve­rant en aquesta mena de recer­ques, hom cons­tata que és el diari més citat en els lli­bres de memòries con­tem­porànies. La Veu també innovà i reeixí en regu­lar el tre­ball dels peri­o­dis­tes amb unes ins­truc­ci­ons ètiques. Fou una ini­ci­a­tiva pio­nera que reflec­tia un tarannà inno­va­dor i desin­hi­bit. Poso un cas: adme­tia la ten­den­ci­o­si­tat de la infor­mació sem­pre que es basés en fets i no en parau­les.