La inquisició

Els lec­tors habi­tu­als d'El Punt Avui saben que el col·labo­ra­dor del diari Jaume Rei­xach, sacer­dot, ha dei­xat de publi­car els arti­cles que set­ma­nal­ment sor­tien a les pàgines d'Opinió, cen­trats en qüesti­ons reli­gi­o­ses, en relació a l'Església catòlica; això com altres tre­balls: sem­pre impreg­nats d'una forta dosi espi­ri­tual i de conei­xe­ments del món eclesiàstic i, sin­gu­lar­ment, del Vaticà. També recor­da­ran que, en relació al trist succés en què es va veure bar­re­jat Rei­xach sense culpa seva, però amb cir­cumstàncies, com a mínim, estra­nyes, el Bis­bat de Girona va decre­tar el seu relleu de la parròquia de Riells i el va des­ti­nar a dir missa en un con­vent de mon­ges.

Però, a més, el Bis­bat va pro­hi­bir-li que con­tinués publi­cant. Rei­xach ha obeït: fins ara no ha publi­cat més. Les deci­si­ons de tipus orga­nit­za­tiu que hagi pogut pren­dre la jerar­quia catòlica no les posen en qüestió, perquè és l'estratègia de la Església la pre­ser­vació de la seva bona imatge i, en defi­ni­tiva, del seu club. En canvi, ens sen­tim vul­ne­rats en la con­dició de lec­tors quan es pro­hi­beix a Rei­xach con­ti­nuar publi­cant. Ho podríem enten­dre si dels seus escrits es des­prengués una des­vi­ació de la fe catòlica, del dogma o dels bons cos­tums. Però fa anys que seguim els seus arti­cles, tant a Recull de Bla­nes com en aquest diari, i mai hem obser­vat cap fis­sura en la seva fe, encara que sí un evi­dent sen­tit crític en relació al fun­ci­o­na­ment de la ins­ti­tució que la repre­senta. No som doc­tors –els doc­tors els té l'Església–, però no recor­dem que s'hagin regis­trat pro­tes­tes con­tra els seus escrits que, en canvi, dota­ven el diari d'uns con­tin­guts que els pro­fans en matèria ecle­sial no conei­xem. Seguir els seus rao­na­ments era una experiència reve­la­dora.

El 1990, Rei­xach va publi­car el lli­bre Deu­res i lleu­res i, en el pròleg, Antoni Puig­vert hi deia: “És obert a la teo­lo­gia de l'alli­be­ra­ment, però com­pren­siu amb la Roma dels fas­tos vati­cans; crític amb la uti­lit­zació de l'Església com a tapa­dora social, però no pas dis­po­sat a aixe­car l'espasa dels puris­tes. És pon­de­rat, afa­ble, tole­rant, ama­ble inter­ro­ga­dor. És, en rea­li­tat, un bus­ca­dor de bellesa.”

Pro­hi­bir escriure, no pel con­tin­gut, sinó per la sig­na­tura del qui escriu, és propi de la inqui­sició. Ens retorna als obs­curs anys del naci­o­nal­ca­to­li­cisme i per part d'una jerar­quia que s'empara en Roma, quan Roma coneix l'assumpte pel que li ha dit la jerar­quia d'aquí! Hi ha també un altre fet lamen­ta­ble: el silenci per­sis­tent dels seus com­panys cler­gues, dels lec­tors, dels edi­tors, de gai­rebé tot­hom, que no hem gosat situar-nos davant d'aquest ana­tema. Dis­tan­ci­a­ment, arron­sar-nos d'espat­lles, res­tar muts ha estat la nos­tra res­posta.