Jordi Pujol

Si en una democràcia que aspira a la normalització, el mite de l'honestedat de les esquerres ja fa temps que va caure, a ningú li hauria d'estranyar que ara hagi caigut també el mite de la incorrupció pujoliana. Ja no importa si són quatre milions de raons per a la decepció o si n'hi pot haver encara milions de més amagades sota la catifa andorrana. És igual si aquell degoteig lacrimal dels anys de glòria era en realitat la forma líquida amb què la culpa interna s'entossudia a manifestar-se. O si la tos crònica que interrompia els parlaments i alimentava les imitacions la impulsava el remordiment de consciència rebel·lant-se contra la doble moral i contra els falsos discursos. Tampoc importa ja si l'Albert Boadella tenia raó quan proclamava, abans d'enredar-se en la xarxa de l'espanyolisme més tronat, que el principal problema de Jordi Pujol eren els seus fills. Ara que per fi ha arribat l'hora de la confessió, l'únic que compta és si de debò tot això que volien que ignoréssim forma part del passat. I, sobretot, si els qui mai hem confós la pàtria amb la cartera podem tenir la certesa que no formarà part del futur. La sort del president és que aquest lamentable epíleg premeditadament furtat en les seves memòries no serà l'únic resum d'una llarga vida política dedicada a reclamar models de conducta i a no autoexigir-se'n cap. La nostra, que malgrat la sorpresa i el dolor que sempre causa el foc amic, encara tenim motius per creure en nosaltres mateixos. Els qui mai vam votar-lo ens podem sentir una mica menys estafats, és cert. Però hi ha una cosa que molts catalans no li podrem perdonar mai: la infinitat de sobretaules familiars espatllades amb llargues discussions sobre la suposada honestedat del president. Sí, aquest Pujol que admet que nedava en diner brut, ens deu una sobretaula tranquil·la. Que sigui, doncs, la propera, ara que tots els que ens discutíem per culpa seva sabem qui tenia raó.