El xàfec esperat de l'estiu

En la meva memòria, Sant Jaume s'iden­ti­fica amb calor, molta calor. De menut, anava a la festa major de Salt, al car­rer de Sant Romà, on vivien els pares d'una meva tia. El car­rer era de terra i els veïns el rega­ven tot el matí per estal­viar-se pols i refres­car una mica l'ambi­ent. Feina inútil: la mica d'aire que cir­cu­lava entre la porta d'entrada i la que donava a l'hort poste­rior –totes dues ober­tes per neces­si­tat– era sem­pre calent i pol­segós. Eren dinars de festa major suats, fei­xucs, que s'amo­ro­sien una mica amb la fres­cor de les begu­des i la fruita que dor­mien en la fos­cor de la galleda del pou fins al dar­rer moment.

Fa uns dies, vaig poder veure les pri­me­res llums de Sant Jaume davant el mar de Colera. Feia, ben cert, força xafo­gor, però era evi­dent que la nuvo­lada que avançava de ponent i que ja mati­sava els rosats de l'aurora aca­ba­ria en algun rui­xat que can­vi­a­ria les pers­pec­ti­ves del dia. No es va pas fer espe­rar. Una horeta de pluja per­sis­tent, amb acom­pa­nya­ment de llamps i trons i algun moment de cala­marsa, ens va girar el dia com un mitjó. La tem­pe­ra­tura va bai­xar de manera remar­ca­ble, vam veure poques ulla­des de sol –sol potent, esti­uenc, sem­pre arran de núvol, que no podíem pas obli­dar– i es va ins­tal·lar una calma grisa i con­tun­dent entre el cel i la terra. Al davant, un mar de plom, quiet, pesant, amb esca­mes de plata vella. Alguna barca avançant len­ta­ment sense rumb defi­ni­ble, dei­xant una estela pas­tosa, fugis­sera o pot­ser atu­rada amb l'esquer a la canya sense espe­rança de peix.

A la platja, la soli­tud d'alguna mai­nada entos­su­dida a xipo­lle­jar les engru­nes d'un estiu que sem­bla per­dut, vigi­lada de lluny per alguna mirada adulta com­pren­siva però poc par­ti­ci­pa­tiva. Els visi­tants del pont de Sant Jaume s'han aple­gat a les ter­ras­ses dels bars, al pas­seig o a la plaça de l'arbre. Ha estat un dia d'espera, de retro­ba­ment amb els amics i veïns de vacan­ces d'agost, que ja són aquí. Segur que el dis­sabte i el diu­menge esde­vin­dran el pri­mer tast de les vacan­ces reals. Aquest Sant Jaume climàtica­ment des­con­cer­tant es fondrà en la rea­li­tat de l'estiu potent i defi­ni­tiu. Ens en refiem.

Al ves­pre, ja de fosc, sóc a Girona. Els bars i els res­tau­rants són plens, pel que puc veure. No ha plo­gut, però una espessa negror amenaçadora coro­nava fa poc Roca­corba i es turons pròxims. Aviat, el pri­mer llam­pec i un tro llunyà, llarg i pro­fund anun­cien el canvi immi­nent. Al cap de poc, tot són cor­re­dis­ses per evi­tar el xàfec generós que ens cau a sobre. Les vol­tes aclo­fa­des de la Ram­bla, de la plaça del Vi, dels vells car­rers del pri­mer eixam­ple de la ciu­tat ens acu­llen, amb la gene­ro­si­tat pètria de sem­pre. Pluja d'estiu, que és ben rebuda. Una ale­nada de fres­cor per a la festa de Salt.